Miopia visceral

Una reflexió sobre la salut de l’inde­pen­den­tisme porta a pen­sar que l’impuls de la pròxima onada arri­barà quan els líders del 2017 hagin dei­xat pas a una nova gene­ració que no va ser pro­ta­go­nista fa vuit anys, una for­nada de per­so­nes que no esta­ran asse­nya­la­des ni con­ta­mi­na­des per mira­des de reüll, recels o gani­ve­ta­des per l’esquena. Aquesta mirada és bas­tant com­par­tida entre aquell inde­pen­den­tisme de base que en els últims anys no ha fet cua a les meses elec­to­rals i s’ha que­dat a casa tip d’errors –que amb el temps es poden argu­men­tar i fins i tot per­do­nar però que no dei­xen de ser errors come­sos per repre­sen­tants elec­tes– i, sobre­tot, dece­but per les males puces que gas­ten a totes ban­des.

La des­fi­lada de rose­ga­dors, artròpodes i car­ro­nyai­res que van patro­ci­nar dime­cres repre­sen­tants elec­tes d’ERC i Junts només té un efecte: la des­mo­bi­lit­zació. I els milers d’inde­pen­den­tis­tes que es que­da­ran a casa dona­ran més dipu­tats a la ultra­dreta, la d’allà i la d’aquí, que sense fer res cele­bren com l’adver­sari li omple el gra­ner.

Com al pati de l’escola, és igual qui va començar i qui s’hi va engan­xar. Ells s’ho saben. Que pren­guin més vale­ri­ana i menys cafè i que ana­lit­zin el paràgraf ante­rior, que és una veri­tat com un cam­pa­nar. I ho saben. Pel que fa als par­tits, no s’hi val a posar-se de per­fil, no és veri­tat que una tem­pesta en un got d’aigua no tin­gui con­seqüències, perquè fa massa temps que les gotes sal­ten del got sense neces­si­tat de ves­sar. El silenci d’ERC i Junts és tan lleig com les piu­la­des. Si fer córrer rates per X és eixam­plar la base, aviat tor­na­rem al 15% de vot inde­pen­den­tista de finals dels vui­tanta. Si aviar vol­tors i esca­ra­bats és deses­ca­lar per com­par­tir algun camí, no cal que Jun­que­ras i Puig­de­mont s’hi escar­ras­sin.

La gene­ració del 2017 hau­ria de ser res­tituïda abans de fer el pas al cos­tat. Hau­ria de poder pre­sen­tar-se a unes elec­ci­ons, fer cam­pa­nya amb nor­ma­li­tat i no des de l’exili, gua­nyar l’escó i deci­dir el moment d’apar­tar-se. No sé si ho crec o ho creia, perquè m’estan dei­xant sense argu­ments.