Formigues

Ara resulta que l’ideal és men­jar for­mi­gues. Diver­sos dia­ris han divul­gat aquesta infor­mació, nas­cuda a Pequín, segons la qual el con­sum de for­mi­gues és el remei insu­pe­ra­ble per a eli­mi­nar una llarga sèrie de malal­ties i tras­torns. Sem­bla que es tracta d’un des­co­bri­ment xinès rela­ti­va­ment recent, que ha demos­trat la seva eficàcia per a aug­men­tar la potència sexual, la con­ser­vació del cabell, la salut den­tal, el gua­ri­ment de lesi­ons pul­mo­nars, etc.

Ignoro si aques­tes apti­tuds són exclu­si­ves de les for­mi­gues xine­ses o si acon­se­guiríem els matei­xos resul­tats amb les vul­gars for­mi­gues que, fa uns moments, veia des­fi­lar con­fi­a­da­ment damunt una llosa de pis­sarra. Penso con­ti­nuar igno­rant-ho sem­pre, si és que he de ser jo qui pren­gui la decisió d’ali­men­tar-me amb aques­tes bes­ti­o­le­tes. Estem molt con­di­ci­o­nats pels hàbits ali­men­ta­ris i també per unes idees higièniques: després de tants anys d’apar­tar les for­mi­gues dels llocs on guar­dem men­jar, ¿com podríem can­viar radi­cal­ment de cri­teri, i quan en una fon­tada una for­mi­gueta negra s’incor­pora a la truita de pata­tes donar-li la ben­vin­guda?

És una estricta qüestió d’hàbit, insis­teixo, que no pugui ima­gi­nar-se men­jant for­mi­gues un men­ja­dor de car­gols, d’ostres, d’angu­les i d’altres ani­mals que s’empas­sen sen­cers. Si entra en joc l’esno­bisme, o l’obsessió dietètica con­ti­nua afec­tant la gent, és pre­vi­si­ble que la for­miga esde­vin­gui una nova “gamma de pro­duc­tes” per als indus­tri­als de l’ali­men­tació: hi haurà paté de for­miga, for­mi­gues con­ge­la­des, en esca­betx, cro­que­tes de for­miga, etc., i en els còctels dis­tin­gits ens ofe­ri­ran canapès de for­mi­gues que es con­fon­dran fàcil­ment amb els canapès de caviar. Si les seves qua­li­tats són cer­tes, es ven­dran for­mi­gues als super­mer­cats, a les farmàcies i als sex-shops.

Un amic m’ha con­vi­dat, aquests dies de Pas­qua, a tas­tar el vi de la seva petita vinya pri­vada. Les for­mi­gues de collita pròpia tin­dran un èxit extra­or­di­nari, i els page­sos es que­da­ran veient visi­ons davant l’acti­tud dels bar­ce­lo­nins que arren­ca­ran la gespa del jardí de la “torre” per afa­vo­rir l’apa­rició de for­mi­guers. Si els bole­tai­res incons­ci­ents i mul­ti­tu­di­na­ris ja han fet tant de mal als bos­cos, els for­mi­gai­res poden acce­le­rar-ne la des­trucció.

Diuen que el gust de la for­miga –almenys el de la for­miga xinesa– s’assem­bla al de la lla­gosta. Des del punt de vista del pala­dar, doncs, no hi ha cap pro­blema. No tri­ga­ran, però, a inven­tar-se les for­mi­gues de granja, que els gastrònoms tro­ba­ran insípides. Alguns res­tau­rants dis­tin­gits les con­ser­va­ran en ter­ra­ris –com els vivers de les lla­gos­tes– i ens les mos­tra­ran per demos­trar que són “fres­ques” i no fan trampa.

Tot això està molt bé, només hi ha una cosa que no té solta: un diari xinès asse­gura que un vell acon­seguí que li sor­tis­sin altra vegada totes les dents amb una dieta a base de for­mi­gues. ¿Voleu dir que calen dents, per a men­jar for­mi­gues? Jo pot­ser esta­ria dis­po­sat a seguir un règim for­mi­gaire si m’asse­gu­res­sin que, als vui­tanta anys, dis­po­saré d’una den­ta­dura capaç de mas­te­gar a fons una bona llon­ga­nissa de Vic…