Proposta d’una fira

Passant pels carrers dels Carders i dels Corders, se’m va acudir l’altre dia que la majoria dels vianants no s’adonaven del significat d’aquests noms. Fins i tot pot arribar un moment que algú pensi que l’única diferència –la “a” i la “o”– és una errada.

Es conserven, a Barcelona, força noms d’oficis aplicats a carrers: Carders, Corders, Agullers, Dagueria, Boters, Blanqueria, Assaonadors, Argenteria, Brocaters, Escudellers. Tiradors, Vidrieria, Mirallers, Mercaders, Fusteria, Flassaders, Espaseria… Hi ha molts oficis tradicionals que han desaparegut, i d’altres agonitzen. Editorial Millà acaba de publicar, precisament, un llibre amb aquest títol: Oficis que es perden, escrit per David Griñó. S’hi glossa la feina dels ferrers, serrallers, llauners, estanyers, mestres d’aixa, boters, matalassers i molts altres oficis relacionats amb els metalls i la fusta.

Els qui exercien aquests oficis antics ho feien en obradors tan petits que sovint es veien obligats a treballar al carrer, i com que era costum que els artesans del mateix ram s’establissin en un mateix carrer, o almenys en un mateix barri, la ciutat era una suma de sectors amb un caràcter plenament diferenciat. “Fins a tal punt, que hom deia que un cec podia recórrer tota la ciutat sense perdre l’orientació, guiat només per la remor del treball de cada ofici, de manera que el soroll de la serra, el repic del mall damunt l’enclusa, el de la maça o el de les tisores eren indicacions exactes per a un orb”, tant com ho puguin ser avui per als vidents les plaques dels carrers (que, per cert, caldria dignificar).

Jo he pensat si no seria possible, avui dia, organitzar a Barcelona una Fira dels Oficis Tradicionals.

Alguns suggeriments: es tractaria que ho patrocinés l’Ajuntament i hi col·laboressin els gremis i els supervivents coneixedors dels oficis antics.

Es podria muntar la Fira dels Oficis al barri de Ribera, al Born, a l’ombra de Santa Maria.

Caldria estudiar la periodicitat de la fira: potser setmanal, amb una alternativa d’oficis –segons les possibilitats de participació– de manera que un dijous –o el dia que fos de la setmana– treballessin públicament els artesans del ferro, en la fira següent els artesans de la llauna i el coure, en l’altra els del vidre, en l’altra els fusters…

A més de la dimensió cultural de l’espectacle, es podrien admetre peticions d’aprenentatge, i no m’estranyaria que molta gent jove s’entusiasmés amb la possibilitat d’heretar una tradició d’habilitats pràctiques que podrien proporcionar-li ofici i benefici. Vidres, panys, fanals, calaixeres, draps de fil i de llana… Seria refer amb noves mans la història popular catalana.