La nau de Sant Jordi

Plou llargament, tossudament, impiament sobre Barcelona el dia de Sant Jordi. No és el xàfec ocasional, no és l’abrilada molesta però fugaç. És la pluja que comença de bon matí, que continua, que esdevé tan permanent com els edificis, els arbres, els fanals.

Però la gent és tan tossuda com la pluja, i els barcelonins surten al carrer a la recerca de les roses i els llibres, i tot buscant llibres i roses acaben trobant aquella espuma d’esperit que fa que una ciutat intenti de ser una comunitat.

No recordo cap dia de Sant Jordi que hagi estat, com el d’enguany, tan advers al passeig confiat, a la còmoda badoqueria. La celebració de la festa exigia una decidida voluntat. El cel era tancat, però els ulls eren ben oberts, i en el meu itinerari per diverses llibreries he vist, una vegada més, l’aventura del solitari que mira i remira, la complicitat afectuosa de la parella que comenta, l’estrena de la cerimònia familiar –per primera vegada amb els infants– d’aproximació pública al llibre. I les paraules afectuoses dels lectors, que rebem amb una vergonya incorregible. Però la nostra presència és l’aportació que no podem negar a la representació col·lectiva que ens hem inventat ja fa anys.

El temps ha estat difícil. ¿Per què havia de ser una excepció? Cada dia és difícil, i Sant Jordi no volia –no podia– enganyar-nos. Hauria estat massa bonic, i massa fals, un sol radiant damunt la nostra Generalitat, damunt el nostre Parlament, damunt la nostra plaça de Catalunya. Durant unes hores, només. No hi ha cap possibilitat d’alimentar-se profitosament amb símbols esporàdics, sinó que cal la lucidesa de cada dia. Hem viscut un Sant Jordi amb el cel tapat. Benvinguda la lliçó.

Hem hagut d’obrir paraigües. Una florida de cúpules anònimes contra la inclemència.

L’aiguat persistent pot fer emmudir els micròfons, però cada minut aguantat sota la pluja és un arbre plantat en terra fèrtil.

I el sol no vindrà perquè sí, perquè és Sant Jordi o la Mare de Déu de Montserrat, un dijous o un diumenge. El sol vindrà quan haurà madurat la fruita de tots aquests arbres, i de tots els altres que cal plantar. La feina és molta, i hem d’aprendre a navegar amb mal temps. Fa 65 anys escrivia Josep Maria de Sagarra:

I ara et veiem damunt del pal

de nostra Nau, tot just bastida,

perquè ens hi lliuris de tot mal

i ens hi encoratgis la partida.

La nostra Nau que hem dat al rem,

on hi tenim tants entrebancs i noses,

on tots breguem i tots hi treballem

i encar hem de portar-hi tantes coses…

Però les hem de dur ara, ja. Perquè “per Sant Jordi cava ton ordi, que per sant Marc ja faràs tard”.