Fem ruta?

Recor­deu els monòlegs d’en Joan Capri? Si me’n fes­sin triar un, només un, em sem­bla que em que­da­ria amb El nàufrag, el d’aquell pobre home que, empès per la dèria de viat­jar i viat­jar de la seva dona, va aca­bar en una illa deserta acom­pa­nyat d’uns micos que a poc a poc es van anar morint “de mico en mico”. Tot i que a tots ens agrada viat­jar a l’altra punta de món encara que haguem de patir, si és neces­sari, llar­gues hores de vol, sovint obli­dem el que tenim al cos­tat de casa. Mera­ve­lles que mai ni tan sols hem valo­rat per això mateix... perquè estan a tocar de casa. Allò que, dat i deba­tut, en diuen con­sum de quilòmetre zero.

Doncs us pro­poso una ruta que vaig fer fa molts pocs dies i que, us pro­meto, paga la pena. Heu d’anar fins a la comarca de les Gar­ri­gues fins arri­bar a la població del Cogul, recor­rent un pai­satge que, en aquesta tem­po­rada de pri­ma­vera, gau­deix d’un estol d’amet­llers flo­rits. Flors d’un color blanc imma­cu­lat que es bar­re­gen amb les pedres totèmiques cober­tes de molsa i oli­ve­res cen­tenàries. A l’entrada del poble hi tro­ba­reu un car­tell indi­ca­tiu que us asse­nyala el vos­tre destí. El con­junt rupes­tre de la cova dels Moros, decla­rat patri­moni mun­dial per la Unesco, les pin­tu­res d’art rupes­tre més sig­ni­fi­ca­ti­ves i emblemàtiques de Cata­lu­nya. Allà, pin­ta­des a la roca, podreu con­tem­plar les pri­me­res imat­ges de la pre­història cata­lana.

Ubi­ca­des en una cavi­tat, les res­tes de pin­tura sem­blen deter­mi­nar que va ser un lloc de culte on caçadors recol·lec­tors van dei­xar la seva pet­jada a través de les pin­tu­res lle­van­ti­nes, men­tre els grups neolítics també dei­xa­ren constància de les seves cre­en­ces amb repre­sen­ta­ci­ons esquemàtiques. Però, per viure una immersió com­pleta, heu de gau­dir de l’experiència de la rea­li­tat vir­tual en què sereu els pro­ta­go­nis­tes d’una soci­e­tat pri­mi­tiva que va viure a la vall del riu Set. Pas­se­ja­reu per l’habi­tació d’en Ceferí Roca­fort, el geògraf que va escriure les dues res­se­nyes de la balma, publi­ca­des l’any 1908 a La Veu de Cata­lu­nya i, poc després, al But­lletí del Cen­tre Excur­si­o­nista. Amb les ulle­res vir­tu­als, puja­reu cims i aga­fa­reu una torxa encesa per entrar fins a la cova per con­tem­plar com les dones pin­ten ani­mals.

La ruta con­ti­nua en direcció a l’Albagés per un camí de terra que tro­ba­reu a l’esquerra. Un car­tell a 1,5 km, també a mà esquerra, us indica la pro­pera parada. Les tom­bes del Sala­dar. L’accés és fàcil i el recor­re­gut, sen­zill. Es tracta de 37 tom­bes que cor­res­po­nen al període de l’alta edat mit­jana, entre els segles VI i IX, exca­va­des a la roca, la majo­ria tenen forma tra­pezoïdal o rec­tan­gu­lar, d’una llar­gada mit­jana de 170 cm, tot i que també hi ha tom­bes d’infants. El pai­satge que envolta el cemen­tiri res­pira el per­fum de les plan­tes de secà. El groc de l’arge­laga pun­xent que més d’un con­fon amb la ginesta, la fari­gola flo­rida amb peti­tes flors lila i el romaní d’un intens verd, com­pe­tei­xen entre elles men­tre el sol calenta les pedres ero­si­o­na­des pel vent. Algú va dir que si el paradís exis­teix de ben segur que va fer parada i fonda a les Gar­ri­gues. I, si encara teniu temps, podeu atan­sar-vos als cellers i les coo­pe­ra­ti­ves de la zona. Bon vi i bon oli.