Una qüestió de país

Hi ha polítics que toquen el violí i d’altres que fan repi­car tim­bals. El violí és, pot­ser, el millor de tots els ins­tru­ments, capaç d’arri­bar al moll de l’os de l’ànima, com una carícia deli­ci­osa, pre­cisa, infi­nita. Per gene­rar aques­tes emo­ci­ons, però, cal saber-ne, cal ser docte en el maneig de l’arc i en el movi­ment nerviós dels dits damunt les cor­des. Els polítics no en saben, de tocar el violí, i quan ho fan és, més que per tocar notes afi­na­des, per des­viar l’atenció sobre un tema deli­cat o evi­ten pro­nun­ciar-se amb clare­dat sobre una matèria. Ales­ho­res la seva inter­pre­tació con­sis­teix a des­ple­gar una cor­tina sonora que dilata les parau­les fins a fer-les per­dre, com una nota s’escampa en l’aire fins a des­a­parèixer.

La trom­peta és un altre dels ins­tru­ments apro­pi­ats per a la manera de fer d’aquesta pro­fessió que s’ocupa de la cosa pública i que té per cos­tum fer anun­cis gran­di­loqüents, amb molt de vent i estridència metàl·lica. De la mateixa manera que cal des­con­fiar dels polítics que fan anar el violí com encan­ta­dors de serps, cal rece­lar dels polítics trom­pe­tis­tes que posen un excés de deci­bels per dir el que faran en un futur, inter­pre­tant una par­ti­tura on sovint el futur no acaba arri­bant mai.

Final­ment hi ha els tim­bals, i tota l’arti­lle­ria per­cus­si­o­nista, que són ins­tru­ments de gran uti­li­tat i també puresa argu­men­ta­tiva, perquè el seu so és con­tun­dent, rotund, quasi de denúncia. En la política qui fa res­so­nar tim­bals acos­tuma a voler posar el crit al cel sobre una situ­ació injusta a la qual cal plan­tar cara. Els tim­bals mobi­lit­zen i també asse­nya­len, s’indig­nen davant els vio­lins des­a­fi­nats i l’excés de trom­pe­tes.

Dita la teo­ria, vet aquí la pràctica. Des d’ahir hi ha un ressò de tim­bals sord però per­sis­tent, pri­mer de to baix, però que anirà crei­xent, inter­pre­tat per polítics del món local que han con­vin­gut a fer cos­tat a una recla­mació ciu­ta­dana que fa temps que està plan­te­jada i que ara corre perill de que­dar ador­mida en el balan­ceig d’algun vio­li­nista. Qui s’ha deci­dit a tocar tim­bals i el que faci falta són els grups polítics amb majo­ria als ajun­ta­ments de Sant Cugat del Vallès, el Mas­nou, Roque­tes, Sanaüja, Figue­res, Car­de­deu, Mas de Bar­be­rans, Girona, Tor­re­la­meu i Amposta, que han optat per fer cos­tat a una moció de suport a la ini­ci­a­tiva ciu­ta­dana per con­ver­tir la pre­fec­tura de la poli­cia espa­nyola a Bar­ce­lona en un espai de memòria. El que es reclama és que l’edi­fici s’ompli d’aquesta memòria i es buidi d’uni­for­mes, i que l’única referència poli­cial sigui la que expli­qui les atro­ces pràcti­ques de tor­tura que hi van dur a terme.

Les últi­mes decla­ra­ci­ons dels diri­gents polítics amb capa­ci­tat per deci­dir sobre el futur de l’edi­fici de Via Laie­tana 43 han anat en la direcció de tocar el violí amb una música difusa que si ha con­cre­tat alguna cosa és per decan­tar-se per la per­vivència de la poli­cia a l’edi­fici. Per això és tant impor­tant el con­cert de tim­bals que des d’ahir recorda a qui per­toca pren­dre la decisió que el futur de Via Laie­tana 43 ha de pas­sar per ser exclu­si­va­ment un cen­tre de memòria, i que no ho recla­men qua­tre ende­ri­ats sinó ara també deu ajun­ta­ments, des del nord, a Figue­res, fins al sud, a Mas de Bar­be­rans. I que ara en són deu però després en seran més perquè la repressió des­ple­gada va afec­tar tot un país i la defensa de la dig­ni­tat és una tasca col·lec­tiva.