Una qüestió de país

Hi ha polítics que toquen el violí i d’altres que fan repicar timbals. El violí és, potser, el millor de tots els instruments, capaç d’arribar al moll de l’os de l’ànima, com una carícia deliciosa, precisa, infinita. Per generar aquestes emocions, però, cal saber-ne, cal ser docte en el maneig de l’arc i en el moviment nerviós dels dits damunt les cordes. Els polítics no en saben, de tocar el violí, i quan ho fan és, més que per tocar notes afinades, per desviar l’atenció sobre un tema delicat o eviten pronunciar-se amb claredat sobre una matèria. Aleshores la seva interpretació consisteix a desplegar una cortina sonora que dilata les paraules fins a fer-les perdre, com una nota s’escampa en l’aire fins a desaparèixer.

La trompeta és un altre dels instruments apropiats per a la manera de fer d’aquesta professió que s’ocupa de la cosa pública i que té per costum fer anuncis grandiloqüents, amb molt de vent i estridència metàl·lica. De la mateixa manera que cal desconfiar dels polítics que fan anar el violí com encantadors de serps, cal recelar dels polítics trompetistes que posen un excés de decibels per dir el que faran en un futur, interpretant una partitura on sovint el futur no acaba arribant mai.

Finalment hi ha els timbals, i tota l’artilleria percussionista, que són instruments de gran utilitat i també puresa argumentativa, perquè el seu so és contundent, rotund, quasi de denúncia. En la política qui fa ressonar timbals acostuma a voler posar el crit al cel sobre una situació injusta a la qual cal plantar cara. Els timbals mobilitzen i també assenyalen, s’indignen davant els violins desafinats i l’excés de trompetes.

Dita la teoria, vet aquí la pràctica. Des d’ahir hi ha un ressò de timbals sord però persistent, primer de to baix, però que anirà creixent, interpretat per polítics del món local que han convingut a fer costat a una reclamació ciutadana que fa temps que està plantejada i que ara corre perill de quedar adormida en el balanceig d’algun violinista. Qui s’ha decidit a tocar timbals i el que faci falta són els grups polítics amb majoria als ajuntaments de Sant Cugat del Vallès, el Masnou, Roquetes, Sanaüja, Figueres, Cardedeu, Mas de Barberans, Girona, Torrelameu i Amposta, que han optat per fer costat a una moció de suport a la iniciativa ciutadana per convertir la prefectura de la policia espanyola a Barcelona en un espai de memòria. El que es reclama és que l’edifici s’ompli d’aquesta memòria i es buidi d’uniformes, i que l’única referència policial sigui la que expliqui les atroces pràctiques de tortura que hi van dur a terme.

Les últimes declaracions dels dirigents polítics amb capacitat per decidir sobre el futur de l’edifici de Via Laietana 43 han anat en la direcció de tocar el violí amb una música difusa que si ha concretat alguna cosa és per decantar-se per la pervivència de la policia a l’edifici. Per això és tant important el concert de timbals que des d’ahir recorda a qui pertoca prendre la decisió que el futur de Via Laietana 43 ha de passar per ser exclusivament un centre de memòria, i que no ho reclamen quatre enderiats sinó ara també deu ajuntaments, des del nord, a Figueres, fins al sud, a Mas de Barberans. I que ara en són deu però després en seran més perquè la repressió desplegada va afectar tot un país i la defensa de la dignitat és una tasca col·lectiva.