Quan ens fa mal tot el cos

Sento que ella, una dona de mit­jana edat, diu a l’home que tre­ba­lla en una de les poques ben­zi­ne­res on encara és un ésser humà, i no una màquina, qui et ser­veix el pro­ducte: “Només sé que quan a la nit em fico al llit, em fa mal tot el cos.” Des­co­nec si té alguna malal­tia diagnos­ti­cada però m’hi sento ràpida­ment iden­ti­fi­cada, amb la diferència que d’un temps ençà em noto el cos més oxi­dat quan surto del llit al matí que no pas quan hi entro, hores abans. I és que arriba un dia que de cop, no saps ni com ni per què, et fa mal un genoll. I l’endemà no pots cor­dar-te el sos­te­ni­dor perquè el braç esquerre s’estira deu centímetres menys que la set­mana ante­rior. I un altre dia et cas­ti­guen les espat­lles com si hagues­sis mogut sacs de runa de 25 qui­los. Un cop des­car­tes els dolors típics del crei­xe­ment, exclous la grip perquè no has tos­sit ni un sol cop, refu­ses les pun­xa­des perquè has anat de la cadira al llit, i saps que la meno­pausa car­rega amb altres incon­ve­ni­ents però no pas aquests, no tens més remei que accep­tar que has entrat de ple en aque­lla etapa en què l’ana­to­mia s’encar­rega de recor­dar-te que tens una edat i que pot­ser el teu estil de vida no és el més ade­quat. Que esta­ves con­vençuda que durant molts anys vas ser una espor­tista empe­dreïda i que on n’hi ha hagut, sem­pre en queda, però ara resulta que no, que d’això res, i que el dolor et du més aviat a des­co­brir arti­cu­la­ci­ons que ni sabies que exis­tien. Així que comen­ces a pren­dre consciència que els teus músculs i els teus ossos estan entu­mits i que ara, més que mai, cal escol­tar el cos i acti­var-lo amb una mica d’exer­cici. Ales­ho­res és quan mires la teva agenda i no tro­bes forats en blanc ni per gra­tar-te l’esquena. I encara algú et dirà que el pro­blema és que ets massa sedentària. Sort que els dolors també venen a expli­car-te que estàs viva i que encara reme­nes la cua.