No em robeu, que no hi ha res

Caminant per la vorera, un vehicle s’atura a la meva altura i el conductor abaixa la finestra. És un amic que ens vol saludar, tant a mi com a la persona que m’acompanya. No té ningú circulant al darrere, així que es pot permetre prendre-s’ho amb calma i esperar que ens acostem per intercanviar-nos les quatre frases de rigor, del tipus “On vas?”, “Què fas aquí?” o “Que bé que vius”. Ell condueix una furgoneta amb el logotip de l’empresa per a la qual treballa però sabem per endavant que ell també n’és el propietari. Quan ens hi apropem, un paper enganxat al vidre de la finestra per la part de dins –per tant, entenem que és iniciativa seva– concentra tota la nostra atenció i la nostra sorpresa. S’hi pot llegir: “No hi ha res de valor. Ja han trencat el vidre dos cops.” Li preguntem pel motiu d’una nota ben curiosa. Ens explica que en només una setmana li han trencat aquell vidre dos cops amb la intenció, s’imagina ell, de trobar algun objecte valuós dins del vehicle. El botí que es van endur els lladres va ser una ampolla d’una beguda energètica a mig consumir, el primer cop, i una crema hidratant de mans, el segon. Valor de tot plegat en el mercat: zero euros. L’amic, en canvi, es va endur un doble ensurt: el de trobar-se els vidres rebentats i el d’haver d’abonar una quantitat sucosa per totes dues reparacions. Tornant a la conversa al bell mig del carrer, tots tres comentàvem que s’ha de tenir molt mala baba per trencar vidres dels vehicles amb l’objectiu de trobar objectes preats, quan avui dia és difícil que algú es descuidi i oblidi dins del cotxe allò que més s’aprecia. Antigament, els lladres robaven els radiocassets dels cotxes. Després es van inventar els frontals extraïbles i la gent se’ls enduia a la bossa o a la mà. Ara és molt difícil que algú es pugui fer d’or accedint per la força a l’interior d’un o més vehicles, però de malparits el món va força ple.