Un mite sinistre

El nostre Principat i, per extensió, la Catalunya Gran, pot confeccionar una llarga llista de personatges sinistres, alguns dels quals cal desmitificar. No parlem només dels traïdors, arribistes, aprofitats i mentiders que omplen la historiografia nostrada, sinó de personatges a qui encara avui dia se’ls tracta de figures cèlebres a imitar.

És el cas del president Josep Tarradellas, lloat i homenatjat sovint per l’actual president de la Generalitat autonòmica. I qui sap, exactament, per què tant d’encomi? Cal destruir-ne el mite i els tòpics banals de gran estadista o de mantenidor d’una essència catalana en la qual ell no hi va creure mai. Només cal agafar i reunir tot el cabàs immens de declaracions, comentaris, records i anècdotes històriques dels seus contemporanis per observar com deixen el president a l’exili a l’altura del betum. Arreu, i fragmentàriament, se’l tracta de narcisista, egòlatra i mesquí. S’han explicat amb escreix els seus tripijocs a l’exili per tal de ser nomenat president d’un govern de la Generalitat inexistent; sempre es mig amaga la seva expulsió del primer govern republicà de Francesc Macià per fondes diferències ideològiques i altres maniobres estranyes mai del tot ben explicades; l’interessat paper de custodi de la relíquia del cor de Macià per mestrejar un futur que creu més proper del que realment fou; el gest megalomaníac de deixar tot el seu arxiu al monestir de Poblet, el panteó reial català, com un acte més de vanitat.

Un detall curiós. Poc després de ser nomenat primer conseller en cap, apareix la veritable cara d’un pèrfid Mr. Scrooge: fa un decret declarant les festes de Nadal i Sant Esteve del 1936 suprimides (vacances escolars incloses). També, amb els anarquistes es dedica a fer decrets per canviar els noms de 125 pobles perquè hi ha massa sants en la toponímia: Sant Cugat passa a dir-se Pins del Vallès o Sant Boi de Llobregat esdevé el ridícul: Vilaboi. Després n’hi ha que s’estranyen dels canvis en aquest sentit que posteriorment van fer els franquistes.

Tarradellas menysprea Òmnium Cultural tot dient que només ha servit perquè “uns quants nens parlin i escriguin en català sense fer faltes d’ortografia”. Era tan arrogant i pertorbat que, tot i afirmar que no tenia manies persecutòries (que sí que en tenia), pensava que Òmnium es va crear per fer-lo emprenyar i que era una entitat franquista (sic). L’extraordinari llibre de Genís Sinca El cavaller Floïd ja explica la famosa anècdota de la reunió a l’hotel Bristol de París el 1966 entre Tarradellas i Cendrós que va acabar com el rosari de l’aurora per la gelosia de Tarradellas contra tot aquell que des de Catalunya ja treballava per la renaixença del país malgrat els impediments dictatorials i sense que la gent es recordés de la seva existència.

Joan Fronjosà, diputat del Parlament català republicà per la Unió Socialista de Catalunya, escriu una carta datada a Caracas el 19 de juny del 1954 adreçada a Manuel Serra i Moret, fundador del mateix partit, en la qual buida el pap sobre Tarradellas, un cop ha estat triat president de la Generalitat a Mèxic. Fronjosà diu, textualment: “...és una ignomínia per a Catalunya que la representi un home que amb en Muni de Banca i Borsa varen buidar totes les caixes privades dels bancs de Catalunya i no han dit a ningú el que n’havien fet [...]. Tarradellas és un vulgar delinqüent, per això fomenta la discòrdia entre catalans, per embolicar les coses.” Sempre ha planat la sospita que Tarradellas va ficar la mà a diverses caixes i butxaques, cosa que no s’ha pogut provar mai. Tanmateix, viure durant la Segona Guerra Mundial a Lausana i comprar després un terreny a França no es fa amb una mà al davant i l’altra al darrere.

Després de llegir tot aquest reguitzell de realitats que solen sortir ben emblanquinades a les biografies cortesanes, és evident que hom només tingui basques cada cop que, arribant amb avió a Barcelona, senti per la megafonia interna: “En breu aterrem a l’aeroport Josep Tarradellas-El Prat.” El més greu és que, quan Madrid rebateja l’aeroport, cap polític que es fa dir nacionalista no es revolta contra un disbarat d’aquesta magnitud. O no llegeixen o no saben res d’història, o la feina que tenen a repartir menjadores els suggereix romandre muts i a la gàbia. Catalunya és, des de fa molt de temps, un carretó atrotinat sense xofer que redola estúpidament baixada avall cap a l’abisme.