Tot esperant el nou messies

La set­mana pas­sada va arri­bar una petita victòria per als demòcra­tes: van gua­nyar les elec­ci­ons per esco­llir un jutge al Tri­bu­nal Suprem de Wis­con­sin. Això mal­grat els vint-i-cinc mili­ons de dòlars que va posar Elon Musk perquè no fos així. Com un boxe­ja­dor ator­dit pels cops, els demòcra­tes trac­ten de posar-se dem­peus després de la der­rota del novem­bre pas­sat i del mar­te­lleig mediàtic i polític que surt diària­ment de la Casa Blanca.

El pano­rama no pot ser més llòbrec. Els que espe­ra­ven la con­tinuïtat del pri­mer ter­mini, s’han tro­bat amb un Trump més impre­vi­si­ble, nar­ci­sista i perillós que mai; cap­fi­cat a des­man­te­llar les bases de con­vivència, tant als Estats Units com al món. En menys de vui­tanta dies des del seu retorn, els Estats Units ja són una amenaça comer­cial i diplomàtica, també per a veïns i ali­ats. Ines­pe­ra­da­ment, en el llen­guatge de les rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals hem recu­pe­rat noci­ons obli­da­des d’expansió ter­ri­to­rial. Gro­enlàndia, Panamà, fins i tot el Canadà, esde­ve­nen ter­ri­to­ris cobe­jats o amenaçats. El dret inter­na­ci­o­nal esdevé opci­o­nal. Els trac­tats inter­na­ci­o­nals (el mateix trac­tat comer­cial que signà Trump amb els seus veïns) són ara revi­sa­bles.

I podem seguir. La cursa pels recur­sos natu­rals fa que Ucraïna passi a ser terra de saqueig i repar­tició tal com ho fou la Polònia del 1939. La guerra comer­cial i el caos aran­ze­lari s’este­nen. Les vio­la­ci­ons de drets indi­vi­du­als i col·lec­tius seguei­xen. A la manera de Mus­so­lini, insos­pi­ta­des pràcti­ques per­me­ten ara el segrest i l’expulsió de ciu­ta­dans: Col­pis­cene uno per edu­carne cento. S’estén el menys­preu a la sepa­ració de poders. Les com­petències del Congrés són tre­pit­ja­des impu­ne­ment. Con­ti­nuen els atacs a la premsa. A la manera de Mao, les uni­ver­si­tats esde­ve­nen ter­ri­to­ris que cal dis­ci­pli­nar. Xan­tatge econòmic, vio­la­ci­ons a l’auto­no­mia uni­ver­sitària i a la lli­ber­tat de càtedra. Pro­mi­nents pro­fes­sors s’exi­lien al Canadà. Aquest és el pano­rama.

El dar­rer anunci: pur­gar els museus “d’opinió” i “woke­ness”. Entre els poten­ci­als afec­tats, el Museu Smith­so­nian d’Història Afro­a­me­ri­cana, a Was­hing­ton: un cor­pre­ne­dor cop de puny sobre la història del racisme ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zat al país. Ja ho va avançar l’exas­ses­sor trum­pista, leni­nista i ultra­con­ser­va­dor, Steve Ban­non, anys enrere: cal inun­dar els mit­jans amb merda [sic]. Si la democràcia i els mit­jans de comu­ni­cació neces­si­ten temps per pair, pon­de­rar, deba­tre i com­pren­dre, es tracta de negar-los-el. Tal dit, tal fet. Els demòcra­tes no des­es­pe­rats del tot veuen dues opci­ons de sor­tida. La pri­mera, la mode­rada: que la mateixa eco­no­mia que va con­dem­nar els demòcra­tes con­demni ara Trump. La cai­guda de la Borsa, el repunt de la inflació i l’impacte dels aran­zels sobre la but­xaca dels estats que reno­ven la repre­sen­tació al Congrés el 2026 serien la clau de volta. En defi­ni­tiva, espe­rar que l’acu­mu­lació de greu­ges i d’afec­tats es mobi­lit­zin a les urnes i que el sis­tema cons­ti­tu­ci­o­nal es torni a posar en marxa per atu­rar el còctel de nar­ci­sisme, impul­si­vi­tat i il·lega­li­tat. En altres parau­les, davant del desori, no fer res. Il Gato­pardo redux. L’opció més còmoda i la més per­ju­di­cial per a Europa, en la mesura que deixa imma­cu­lada la for­mació de l’aliança anti­de­mocràtica, xenòfoba i bel·licista, que segueix crei­xent.

La segona opció la podem ende­vi­nar en la posició del líder de la Uni­ted Auto Workers, un dels prin­ci­pals sin­di­cats del sec­tor de l’automòbil als Estats Units. A Shawn Fain, pro­ta­go­nista del gir acti­vista del sin­di­cat en els dar­rers temps, i a qui veu­reu en fotos amb una samar­reta amb l’eslògan “Eat the rich”, menja’t els rics, en una abra­ca­da­brant piru­eta ideològica li ha fal­tat temps per aplau­dir les mesu­res aran­zelàries de Trump: “Van pel bon camí.” Així doncs, qui serà aquest nou mes­sies res­sus­ci­tat del par­tit demòcrata, en un país on els diners impul­sen con­gres­sis­tes i jut­ges, i creen del no-res lle­ial­tats i afi­ni­tats? Aquest és el con­text en el qual els demòcra­tes i l’esquerra es juguen el futur, als Estats Units i a Europa. Avui dia el par­tit de la classe tre­ba­lla­dora és el situat més a la dreta de l’espec­tre polític. La fe en els mer­cats des­a­pa­reix en paral·lel al suport democràtic. El xovi­nisme iden­ti­tari subs­ti­tu­eix la soli­da­ri­tat. Si el sis­tema no fun­ci­ona per a la majo­ria, cal repen­sar el sis­tema. Aquest és el debat que hau­ria de domi­nar les con­ven­ci­ons dels par­tits democràtics i de moment no ho fa.