Dies de maig

M’he passat una bona estona observant el moviment, el color, el so.

Aquests metres de bosc són una delícia. És, pel meu gust, la millor època de l’any. La base del quadre és el color de la pinassa, que cobreix la terra amb un color de tabac, i és curiós com les fines i humils agulles caigudes dels pins poden arribar a fer una catifa gairebé luxosa. Hi fa contrast la roca nua, que no es deixa tapar mai, clapada amb tots els matisos del gris. Hi ha, també, la molsa, que hi perdura tot l’any, des de l’eixut gris cendra fins a l’humit verd groguenc. Aquí i allà han nascut unes petites flors, aïllades, repartides com gotes de color, que només s’alcen un parell de dits sobre unes tiges primes i tendres. No sé els seus noms: són, senzillament, la groga, la blavosa, la blanca.

És el moment de la florida de la farigola, i aquest bosquet n’és ple de mates. El color de la farigola no es pot descriure: mirat de lluny, és una pinzellada viva i fresca, però de prop sorprèn de veure el seu lila tan pàl·lid, delicadíssim, amb tota l’elegància –en una planta tan humil– de l’aristocràcia més desmaiada. No hi ha, en tot aquest bosc, cap taca de vermell, cap color pur i petulant; sembla que cada color sigui fill dels colors que el volten.

El so, en canvi, sí que té un protagonista: el rossinyol. Damunt la piuladissa habitual dels ocells, ara és l’hora del rossinyol, que aquests dies fa la seva tanda de recitals de vedet que cada any torna. La majoria d’ocells sembla que cantin instintivament, d’oïda, per l’íntima satisfacció de l’amateur, mentre que el rossinyol sembla que canti amb una partitura al davant. I ho fa amb la precisió, la potència i la musicalitat que només són possibles quan es domina la tècnica. El rossinyol –que canvia de tempo amb un rigor i una gràcia admirables, que passa del fort al pianíssim amb naturalitat– ja és més que un ocell: és la lírica del mecanisme.

El moviment: les formigues. Han aparegut els nius de formigues. Aquestes bestioles els construeixen aquests dies, i de tant en tant és visible el petit munt de terra que és l’indici del seu treball. M’he passat una bona estona contemplant-ho: les formigues surten del niu amb un gra de terra, remunten la pujadeta i el deixen un pam més enllà; aleshores, tornen cap al niu, es fiquen al forat i en surten altra vegada amb un altre granet. Sempre són visibles unes deu o dotze formigues que van i venen i –com diu l’expressió– no s’entretenen. El munt de terra em dona una idea de les galeries interiors que ja han excavat. No s’aturen ni un moment, i mirant-les tan de prop com puc arribo a la conclusió que no hi ha cap formiga que faci trampa –que no dugui la seva engruna de terra ni que s’aturi a descansar, amagada sota una fulla. Les he observades en diversos moments del dia, i l’espectacle és continu. Me n’allunyo quan comença a fer-se fosc, i entro a la casa.

Aquesta nit, ha fet un xàfec. En llevar-me, me’n vaig al bosquet. La farigola escampa el seu perfum, el rossinyol canta i les formigues continuen la seva tasca, sense que la pluja hagi afectat res.