Història que entra pels ulls

S’ha completat la Breu història de Catalunya editada per Nono/Art. El volum que n’acaba de sortir –que en la cronologia històrica és el primer– duu el títol El Casal de Barcelona i s’afegeix als altres dos: De Casp als Segadors i De l’Onze de Setembre fins ara.

Disposem, doncs, d’una història de Catalunya presentada a través d’un mitjà absolutament actual: el còmic. De fet, és una història narrada cinematogràficament, en el sentit que la planificació dels dibuixos té en compte els plans generals, els primers plans, el tractament en seqüència, etc. El propòsit, és clar, no era fer un còmic d’avantguarda, sinó de dissenyar-lo com un material fàcilment informatiu, al servei de la intenció didàctica dels editors.

La narració comença amb el procés de formació nacional, i avança al llarg de la Marca Hispànica, la Catalunya feudal, la confederació catalano-aragonesa, l’època de plenitud, l’expansió mediterrània, la crisi, la pesta negra, la Generalitat i els últims reis del Casal de Barcelona, punt final d’aquest primer volum que ha completat la sèrie. Això vol dir que el període històric inclòs en El Casal de Barcelona té una importància extraordinària en la consolidació de la nostra personalitat unitària, i per desgràcia és, al mateix temps, un període massa desconegut.

El prologuista del llibre que tinc a la mà, el doctor Joan Bilbao i Bergés, director general de la Caixa d’Estalvis de Catalunya, en fa un resum exacte i evocador: “El Casal de Barcelona narra els inicis de Catalunya, de primer «Marca» protectora dels territoris carolingis, i Estat sobirà, després. Són els segles de plenitud, d’expansió, de creació de les institucions. Neixen les Corts Catalanes, la Generalitat, el Consell de Cent, les Paeries. Les nostres naus creuen la Mediterrània. Hi ha catalans a Sicília, Sardenya, Atenes, Alexandria… Sonen els noms gloriosos dels Ramon Berenguer, Jaume el Conqueridor, Pere el Cerimoniós, l’abat Oliba, Roger de Flor i Roger de Llúria. Però també hi ha en aquestes pàgines els personatges anònims: pagesos, artesans, monjos, comerciants, mariners, cavallers, nobles, escrivans, esclaus i soldats. Un poble que desfila al llarg de cinc-cents anys”.

I una cita molt oportuna de Prat de la Riba: “No fa gaire temps que persones carregades de títols acadèmics restaven encara estranyades quan se’ls deia que hi havia hagut reis catalans que es deien Pere o Jaume, que vivien a Barcelona, a la plaça del Rei, i parlaven en català com nosaltres i tenien ministres i generals i ambaixadors catalans”. Pel que sembla, al cap de tants anys hi ha universitaris que tornen a ignorar-ho. Cal ensenyar la nostra història nacional als qui no han volgut o no han pogut conèixer-la, per tal que els qui s’entossudeixin a negar-la quedin desqualificats, com a analfabets o com a emmordassadors.