Menjar xinès

Mal­grat que el títol de la carta con­vidi a pen­sar que el con­tin­gut d’aquesta tracti de la sabo­rosa gas­tro­no­mia ori­en­tal, no és pas la meva intenció, perquè del que vull par­lar és del fet que la indústria i eco­no­mia euro­pees s’estan con­ver­tint en el menú de les seves homòlogues xine­ses. Men­tre a la Xina els ciu­ta­dans i els tre­ba­lla­dors tenen pocs drets i mol­tes obli­ga­ci­ons, a Occi­dent, i prin­ci­pal­ment a Europa, la situ­ació és pre­ci­sa­ment la inversa. Aquesta rea­li­tat, sumada a la dis­ci­plina ori­en­tal, fa que en un món glo­bal hi hagi un clar ven­ce­dor i un clar per­de­dor. En cap cas vull defen­sar la manca de democràcia i drets ciu­ta­dans del gegant asiàtic enfront de les democràcies occi­den­tals, sinó que el que sim­ple­ment pre­tenc és cons­ta­tar una rea­li­tat evi­dent con­sis­tent en el fet que la gran potència d’ori­ent se’ns està crus­pint econòmica­ment, indus­tri­al­ment i tec­nològica­ment, i que aquesta rea­li­tat pro­vo­carà grans can­vis, que afa­vo­ri­ran els gua­nya­dors i des­a­fa­vo­ri­ran els per­de­dors, can­vi­ant les tor­nes. Fer que drets i obli­ga­ci­ons vagin junts, pre­miar l’esforç i l’edu­cació enfront d’altres models i fer reins­tau­rar un mínim de dis­ci­plina en tots els àmbits, seria la fórmula per poder des­per­tar un gegant ador­mit ano­me­nat Europa i evi­tar així con­ver­tir-nos en part del menú d’una super­potència que ha sabut jugar extra­or­dinària­ment bé les seves car­tes en el com­plex tau­ler glo­bal.