Una mica de fum

Diverses persones –entre les quals dos periodistes, a la ràdio– m’han expressat aquests dies la seva estranyesa. “Has publicat un llibre sobre una colla d’objectes de cada dia, i no hi has inclòs la pipa. Com és possible que parlis de l’ascensor, del despertador, de la maleta, del paraigua, de la tauleta de nit, de les ulleres… fins i tot de les agulles d’estendre roba! i no parlis de la pipa?”

Com que se’m sol veure amb pipa, em faig càrrec que s’adonin de la seva absència en aquesta reflexió sobre els objectes quotidians, però la veritat és que sempre he fet molt poca “literatura” sobre la pipa. Com aquell pintor que no volia teoritzar –“jo pinto, i prou”–, podria dir: “Jo fumo, i prou”. Potser és, precisament, la familiaritat que tinc amb aquest estri allò que fa que no me l’hagi mirat com un “tema”. Una de les raons per a escriure quatre ratlles sobre qualsevol tema és, en el meu cas, el desafiament. Una cadira, un coixí, una estufa, un raspall… m’ho miro i si hi ha desafiament, és a dir: si la realitat em diu “oi que en aquest moment no se t’acudeix res sobre això?”, aleshores em poso a escriure per veure si faig néixer alguna petita idea concreta. Per això no tinc tendència a parlar de la mort, de l’amor, de la moral, etc., que ja han posat en circulació tantes idees; penso que sobre aquesta mena de temes dominen massa les idees generals.

La pipa mai no m’ha “desafiat” a pensar en ella, mai no m’ha temptat volent-se erigir en protagonista de res. No en sóc un col·leccionista, ni les tracto amb gaire respecte, ni les fumo observant sempre les rigoroses normes de l’art. Em passa una mica com amb els llibres: no sóc bibliòfil ni tinc “hores” o “situacions” ideals de lectura. Llegeixo quan puc, i sense donar-hi gaire importància. El mateix faig amb la pipa. Estic totalment d’acord amb el que va dir una vegada Noel Clarasó: el millor lloc per a fumar una pipa de gust… és darrera la pipa.

M’acuso davant els pipaires depurats d’haver carregat moltes pipes incorrectament, d’haver-ne encès amb precipitació, d’haver badat més d’una vegada i permetre que la pipa s’apagués. No, jo no sóc l’home que encén la pipa vora la llar de foc, quan es fa fosc, amb tots els ets i uts circumstancials, sinó algú que té la pipa com una companyia que no exigeix res. El fum de la meva pipa no és el fum d’un altar, d’una litúrgia, de l’autocontemplació satisfeta, sinó la fumerola del temps que anem vivint d’una manera constant, vulgar, desordenada. Al capdavall, fumar i viure són dues activitats tòxiques: l’única diferència és que viure és més comprovadament mortal que fumar.

Ja ho veieu, doncs: continuo resistint-me a escriure la “bella pàgina” sobre la pipa. Potser quan me la prohibeixin…