El final de l’austeritat i l’inici de la guerra

Durant dècades, molts economistes han insistit que el dèficit públic era dolent per definició. Aquesta afirmació ha servit de fonament científic a les receptes d’ajustament neoliberal. Amb el Fons Monetari Internacional al capdavant, tant a l’Amèrica Llatina dels anys vuitanta com a Europa fa una dècada, s’ha imposat la doctrina de l’austeritat: retallades de serveis públics essencials que han generat més desigualtat. Els arguments eren clars: qualsevol desviació fiscal es traduïa en desequilibris, crisis econòmiques, descontrol de la inflació i futur incert. Així s’ha legitimat la disciplina pressupostària europea, que ha condicionat l’acció pública durant anys, imposant límits rígids a qualsevol política social expansiva.

Però, en vista de l’actual context geopolític, s’ha aixecat sense grans debats ni oposicions significatives l’estricte sostre de dèficit. Ara ja no és tan dolent que els estats s’endeutin, sempre que sigui per finançar armament i tecnologia militar. Les mateixes veus que reclamaven austeritat pel bé de l’economia ara canten les virtuts de la despesa pública, sempre que sigui per enfortir els exèrcits.

Aquest canvi sobtat revela diverses coses. En primer lloc, certa falta de fiabilitat d’algunes teories econòmiques, que es mostren molt menys objectives del que prometien ser. En lloc d’oferir respostes clares als problemes econòmics, semblen adaptar-se dòcilment als interessos del poder polític i econòmic. L’austeritat no era inevitable ni l’única sortida, senzillament una decisió política concreta, que defensava certs interessos a costa d’altres. Aquesta crítica no és nova: la ciència econòmica no és un corpus unificat, i els debats i controvèrsies l’han caracteritzat tota la història. Així mateix, durant tots aquests anys d’hegemonia neoclàssica, molts acadèmics i acadèmiques de renom han qüestionat i publicat treballs empírics que qüestionaven el dogma de l’austeritat. Pel que sigui, amb molta menys repercussió.

Però, en segon lloc, l’aixecament del sostre de dèficit ens mostra també una realitat valuosa: quan hi ha voluntat política, les restriccions pressupostàries són perfectament superables. Per tant, el que durant tant de temps se’ns ha venut com una “llei econòmica immutable” resulta que no ho és en absolut. I aquesta constatació ens obliga a plantejar preguntes incòmodes però necessàries.

Quantes coses podríem haver fet a Europa aquests últims deu anys? Seríem al mateix punt on som avui si s’hagués fet una política econòmica orientada cap a necessitats socials i ecològiques? Si és adequat endeutar-se per produir armes, per què no ho és per garantir habitatge assequible, educació pública de qualitat, sanitat universal o una transició energètica justa? Si no hi ha cap impediment tècnic o econòmic real per a una intervenció pública decidida i expansiva en l’economia, per què hem d’acceptar que es faci únicament quan es tracta d’armament?

En resposta a aquesta última pregunta, un argument habitual és l’efecte que té en l’economia la inversió en defensa (un argument, cal dir, d’influència keynesiana). Les interrelacions de la indústria d’armament amb altres indústries poden generar un impacte ampliat: fer decréixer l’atur i augmentar demanda i salaris. També s’acostuma a reivindicar la capacitat innovadora de la indústria militar: abans de traslladar-se a l’àmbit civil, tecnologies com internet, el GPS i l’aviació comercial van ser inicialment desenvolupades per aplicacions militars. El que passa és que aquests dos arguments ignoren intencionadament que no existeix una dicotomia entre pau i creixement, o entre pau i innovació: sempre existeix l’opció de la innovació civil –amb beneficis més directes i potencialment més ben distribuïts– i la inversió pública en altres tipus d’infraestructures podria tenir el mateix efecte multiplicador. La qüestió, per tant, no és tècnica ni econòmica: és de prioritats polítiques. I ara la prioritat és la guerra.

Constatem com A inevitable el desenllaç bèl·lic i, en canvi, acceptem com a ajornables o utòpiques les polítiques destinades a afrontar la crisi ecològica o reduir les desigualtats socials. Qui estableix aquestes prioritats? És hora de posar en dubte obertament les narratives econòmiques oficials i reclamar un debat públic honest i transparent sobre les nostres prioritats col·lectives, perquè l’actual gir militarista europeu demostra que res és impossible si hi ha voluntat política. La qüestió és senzillament per a què i, sobretot, per a qui.