Reposats poemes sobre el desig

M’ha sorprès saber que Lluís Lucero Comas (Girona, 1967) publicava el seu segon poemari, tretze anys després de La lenta digestió de les crisàlides (Curbet Edicions, 2012). I m’ha sorprès perquè, al marge dels seus poemes publicats en revistes o plaquettes, estava convençut que en Lluís tenia una producció àmplia publicada donada la seva constant activitat en el món de la poesia i perquè el tinc considerat com un incansable activista que està al darrere de multitud d’activitats culturals i literàries, també com a membre actiu dels Amics de la Unesco de Girona i de l’organització de la Nit de Poetes. Però, no, acaba de publicar Tàmiris i els jacints, que va presentar el 10 d’abril a l’Auditori Josep Viader i torna a presentar-lo el dimarts 22, a les 7, al Centre Cívic Sant Narcís. L’ha editat la jove editorial Cap de Brot, de Llagostera, que li va insistir que volia recopilar els seus poemes. Lluís Lucero, filòleg i poeta, ha estat professor de l’Aula d’Escriptura de Girona i des de fa un any i mig difon poesia des de Girona FM, la ràdio municipal de la ciutat. Però a més ha traduït del francès, el llatí i l’italià, ha prologat diversos llibres i n’ha editat d’altres. És un activista cultural incansable.

Quan va presentar el seu primer llibre a l’Auditori Josep Viader de Girona, acompanyat de Rosa Font, en Lluís va explicar que hi havia aplegat poemes escrits en els darrers trenta anys. Li’n van quedar alguns, que ara recupera, gràcies a la insistència dels seus editors, juntament amb d’altres que ja tenia guardats a la memòria i que va posar negre sobre blanc a començaments d’any per la urgència d’editar el llibre per Sant Jordi. Ja des del moment que va publicar el primer llibre, tenia clar que si en publicava un altre es titularia Tàmiris i els jacints. Tàmiris, fill de poeta i músic i d’una nimfa, tenia una gran bellesa i dominava l’art de la lira. Va voler competir amb les nimfes i aquestes, després de superar-lo, li van treure els ulls i el van deixar sense veu. Els jacints remeten a Ovidi, poeta de capçalera d’en Lluís, i són els símbols de persones estimades.

D’aquest poemari, Jaume Pons Alorda ha deixat escrit a les xarxes que és “un poemari preciós sobre el desig”. Lucero hi està d’acord. De fet, el llibre el dedica “als amors que han estat, són o seran”, i el mateix poeta explicava a Said Sbai en una entrevista que no sabia si inicialment havia escrit “són o seran”, que implica dubte, o “són i seran”, que implica la seguretat que hi continuaran essent.

Rosa Font va deixar escrit que la poesia de Lluís Lucero “s’escriu amb l’elegància de la paraula i amb l’impuls del desig”. I Mar Bosch, amiga que signa l’epíleg d’aquest poemari, assegura que hi ha poetes que escriuen des de la contemplació i d’altres que ho fan des del combat. “Lucero fa les dues coses alhora. La seva poesia convoca el mite i la carn, el desig i la pèrdua, la bellesa i la seva inexorable fugacitat.” En definitiva, escriu Mar Bosch, “aquest recull ens recorda que la poesia, com la vida, és un equilibri precari entre la bellesa i el vertigen, entre el somni i la incertesa, entre la tristesa que genera la constatació de l’incomplet, de l’errat, de l’autèntic que mai es realitza del tot en els cossos on busquem l’esplendor de l’amor”.