Els ‘[murs]’ de Manel Palahí

L’any 2017 l’escultor, psicòleg i escriptor Manel Palahí i Fàbregas va començar a treballar en una exposició que volia ser un recordatori del trentè aniversari de la caiguda del mur de Berlín, que va tenir lloc el 9 de novembre de 1989. Van ser mesos de feina, però lamentablement no hi va haver sala disponible en aquelles dades del 2019 i la covid ens va atrapar mesos després, cosa que va fer inviable aquella exposició. Unes obres que havien quedat a l’estudi de l’escultor, al Pont Major, i que ara, per insistència de Maria Palahí, la seva filla, es poden veure a l’Espai Carbonera i Cisterna del Museu d’Història de Girona, tots els divendres i dissabtes de quatre a set de la tarda i els diumenge de dos quarts d’onze a dos quarts de dues. L’exposició romandrà oberta fins al dia de Sant Pere, organitzada pel Museu d’Història i l’Ajuntament de Girona amb el suport de Girona Cultura, la Diputació i la Generalitat. Gairebé sis anys després, [murs], que és com es titula l’exposició, mostra les reflexions sobre les fronteres, sobre els murs que ens separen, però que estan condemnats a ser abatuts.

Manel Palahí (Girona, 1945) en té moltes, d’exposicions a punt d’estrenar-se, perquè al llarg dels darrers trenta anys ha parit més de 1.800 d’obres entre escultures, pintures i instal·lacions. Aquesta li fa una especial il·lusió. Un matrimoni que el 1990 va anar a escoltar Pink Floyd al ja abatut mur de Berlín es va reservar molts trossos i peces que anys després va cedir a Manel Palahí. I aquestes peces formen part d’una exposició que cal veure.

Amb noms en alemany es poden veure diverses escultures. Un, amb el nom que es pot traduir al català com divisió o esquerda, ens mostra dos cossos separats per un mur. En una altra que porta per nom Fronteres, trossos de barnilles amb relleu, de les utilitzades pel mur, conformen una pila de creus, com si fossin un tros de mur. També en un plafó amb trossos de coure es vol representar una frontera rovellada. I a la Cisterna, el que sembla un mur, però de Cisjordània, s’hi projecta una al·legoria sobre Betlem, però en comptes de pessebre s’hi poden veure fusells i el poema de David Jou, el físic i traductor de Sitges que va passar-se dotze anys estudiant a Berlín. Hi ha murs petits que denuncien l’existència d’un excés de fronteres, que Palahí xifra en més de 360 al món, citant Vicent Partal. Hi ha també una peça dedicada als murs mentals, un barret anglès partit per la meitat. O Hecatombe, instal·lació sobre el sacrifici a Grècia de cent bous en cent altars per cent sacerdots, que dona nom a aquesta paraula que defineix una lacra dels nostres temps.

Manel Palahí també hi ha col·locat una gran cadena gegantina de vaixell, una imatge paradoxal que pot significar vincle però també esclavitud. Una gran exposició en un clima fosc, però que atrapa i que vol denunciar els murs que encara s’aixequen, en continuïtat a l’exposició que va fer el 2009 als Banys Àrabs en què en comptes de pau ja parlava de reconstrucció, una perspectiva poètica en la línia de Joan Brossa, com el contrabaix de les Partitures de ferro, que es pot veure a l’Auditori de Girona. I és que, com diu en Manel, en 3D es pot fer poesia.