La cruïlla de Podem i de Sumar

La quinta assem­blea esta­tal de Podem ha esce­ni­fi­cat la recom­po­sició de l’espai polític situat a l’esquerra del PSOE i l’intent de la for­mació morada de tor­nar a l’esce­nari polític després de la tra­ves­sia en el desert que va repre­sen­tar el dal­ta­baix elec­to­ral de les muni­ci­pals i autonòmiques del 2023. El par­tit, que va irrom­pre amb una força que el 2014 el va dur a obte­nir fins a 70 escons al Congrés dels Dipu­tats, aspira a reco­sir el que ha que­dat d’un pro­jecte mal­me­nat per les llui­tes inter­nes i per la mala maror amb Sumar, que pre­te­nia aglu­ti­nar les esquer­res i ha acon­se­guit tot el con­trari. Que la secretària gene­ral Ione Belarra, con­fir­mada en el càrrec pel 90% dels 27.000 par­ti­ci­pants en l’assem­blea, hagi deci­dit plan­tar cara a la líder de Sumar, Yolanda Díaz, de bra­cet de Pablo Igle­sias i amb Irene Mon­tero com a cap de car­tell de les pro­pe­res gene­rals, podria inter­pre­tar-se com un nou error de frag­men­tació d’aquest espai però a la pràctica els morats han lle­git que era l’únic camí per evi­tar l’extinció.

Hi han tin­gut a veure dos fac­tors prin­ci­pals: el tren­ca­ment de les rela­ci­ons per­so­nals de Díaz amb el seu antic men­tor, Pablo Igle­sias, i l’apro­pa­ment ideològic cada vegada més indi­vi­si­ble de la direcció de Sumar amb el par­tit de Pedro Sánchez. Això ha dut el nou Podem a veure una pos­si­ble escletxa per recu­pe­rar el ter­reny per­dut. Amb una dosi de rea­lisme que situa l’expec­ta­tiva dels millors resul­tats pos­si­bles en el milió i mig de votants, just la mei­tat dels que ara repre­sen­ten els 27 dipu­tats de Sumar i els qua­tre de Podem. Mal­grat tot, una xifra gens menys­pre­a­ble que, segons el resul­tat del còmput, duria els morats a una for­qui­lla que ani­ria dels qua­tre dipu­tats actu­als als vuit, en qual­se­vol cas indis­pen­sa­bles per a la ree­dició d’un govern de coa­lició amb Sánchez de pre­si­dent. Amb aquesta pers­pec­tiva, Igle­sias, Belarra i Mon­tero han reto­cat les ofer­tes amb què pre­te­nen seduir de nou un sec­tor molt con­cret de l’elec­to­rat, ja no és el femi­nisme la clau del pro­grama sinó el no a la guerra i l’objec­tiu de bar­rar el pas a la ultra­dreta. I és jus­ta­ment aquí on poden atraure votants orfes d’espe­rança.