Un pobre mal bitxo

No dic amb orgull, però sí amb veri­tat, que se me’n fot un rave l’exqui­si­desa i bri­llan­tor de la molt pre­mi­ada i con­si­de­rada obra de Mario Var­gas Llosa. No n’he lle­git res ni penso fer-ho, i no em sap cap greu ni em fa ver­go­nya. Com tam­poc em sap cap greu ni em fa cap ver­go­nya ser l’únic diari naci­o­nal imprès que ahir no duia a por­tada la mort del der­ro­tat can­di­dat a la pre­sidència del Perú. Hau­ria tro­bat fins i tot de mal gust que la direcció exe­cu­tiva periodística li hagués reser­vat lloc sota la capçalera en què encara man­te­nim pen­jat el llaç groc con­tra la repressió i con­tra ter­ro­ris­mes ver­bals com el seu. S’ha de tenir un res­pecte per als morts, encara que siguin de l’adver­sari! Se’ns podria acu­sar de ser algú sense sen­ti­ments, sense valors i sense entra­nyes si haguéssim fet des­can­sar Mario Var­gas Llosa sota un llaç groc. Ves que no ens acu­ses­sin de delicte d’odi i tot! Per a mi, Mario Var­gas Llosa entra de pet en la divisió que Mal­com Otero i Santi Giménez en diuen “il·lus­tres exe­cra­bles” i rei­vin­dico el dret a tenir “il·lus­tres exe­cra­bles” pro­pis. L’àvia Neus en deia “mal bit­xos”. I de mal bitxo és el cop de puny sense avís ni expli­ca­ci­ons del 1976 al seu amic Gabriel García Márquez. De pobre mal bitxo és el seu “idil·li” entre els 79 i els 86 anys amb Isa­bel Preys­ler a 80.000€ al mes de llo­guer, des­pe­ses a part. Del seu reve­ren­cial espa­nyo­lisme i odi vis­ce­ral a l’inde­pen­den­tisme català ja ho sabeu tot. Un mal bitxo! Un pobre mal bitxo!