‘Parenostre’

Sem­bla que la “pater­ni­tat” de Pare­nos­tre és més del seu guio­nista, Toni Soler, que del direc­tor Manuel Huerga. El cas és que el film s’estruc­tura entorn de la reve­lació de l’existència d’uns comp­tes ban­ca­ris a Andorra vin­cu­lats a la família Pujol-Fer­ru­sola. Una supo­sada evidència (el cas està pen­dent de judici) d’una cor­rupció que, el film ho fa pre­sent, va ser esbom­bada ini­ci­al­ment per El Mundo com a part d’una ope­ració de les cla­ve­gue­res de l’Estat espa­nyol en haver-se posat en marxa el procés. Pare­nos­tre, però, sobre­tot aborda el pati­ment d’un home que, sense obli­dar que una ficció el con­ver­teix en un per­so­natge encar­nat per Josep Maria Pou, tem per la seva repu­tació men­tre repe­teix que ha dedi­cat la seva vida a Cata­lu­nya. El pati­ment i la penitència d’un catòlic, cosa que deu tenir a veure amb un títol amb altres pos­si­bles con­no­ta­ci­ons. El messiànic Pujol va voler ser com un pare per als cata­lans? A costa de ser un pare absent per als seus fills, alguns dels quals han fet de les seves? Tam­poc no deu ser per res que el film recordi que Mas, en saber-se dels comp­tes andor­rans, va reconèixer Pujol com el seu “pare polític” men­tre Fer­ru­sola (Carme Sansa) el veia com un traïdor. En un moment del film, Pujol va a Gósol per con­fes­sar-se amb mossèn Ballarín, que li pre­gunta: “Has fet tot això que diuen?” La res­posta: “He fet coses mal fetes i he permès fer-ne.” El mossèn li diu que així, doncs, és bo que pateixi pels seus pecats. Pujol clama que tot ho ha fet pel país. Ballarín (Lluís Soler) replica, fumant un Mon­te­cristo, que també pel poder i pels calés. Pujol s’empre­nya (“Tu què saps? He hagut d’embru­tar-me, tenir la valen­tia de pecar.”). I el seu amic l’absol. Com ho fan part dels cata­lans? Tot ho va fer per quina mena de país?