La prèvia

Sabeu que dime­cres que ve és Sant Jordi. Però cal remar­car que aquest dia hi ha escrip­tors i fal­sos escrip­tors. Mireu, deia Eli­sa­beth Kübler-Ross que les per­so­nes més boni­ques són les que han cone­gut la der­rota, el pati­ment, la lluita, la pèrdua i han sabut tro­bar com sor­tir de les pro­fun­di­tats. La gent maca no apa­reix del no-res. Els bons escrip­tors tam­poc. Els de debò escri­uen per neces­si­tat, perquè l’escrip­tura és bàlsam, refugi, oasi, fugida, àncora i teràpia. Els de men­tida ho fan perquè toca per con­tracte un cop l’any, perquè se’ls coneix la cara o, ras i curt, perquè saben que ven­dran. Molts, de fet, no escri­uen ni una sola línia la resta de l’any. I, de vega­des, aquests lli­bres ‘fake’ no els escriu ni qui els signa, sinó la colla de fan­tas­mes mal pagats que els fan la feina dura. Sou prou lles­tos com per dife­ren­ciar. No és el mateix com­prar Aquest tros de vida, de l’Estel Solé, Els xiprers, d’en Jair Domínguez, o els lli­bres en català (ja siguin ori­gi­nals o tra­duc­ci­ons) d’Ela Gemi­nada, Lluny del Ramat, Lli­bres del Delicte, Uni­vers, Gata Maula, Peris­copi o Les Hores, que decan­tar-se, a cegues, per bar­ra­bas­sa­des com Crims, o qual­se­vol de les mer­da­a­ven­tu­res d’en Titó. Insis­teixo: sabeu per­ce­bre l’abisme que els separa. He posat els dos extrems com a exem­ple, clar: de l’excel·lència nar­ra­tiva a la collo­nada anti­li­terària. El pro­blema és la dosi ingent de gasòfia dis­fres­sada de lite­ra­tura que tro­ba­reu entre­mig, escam­pada en cen­te­nars de para­de­tes per tot el país. Aquí és on heu d’afi­nar la brúixola i no per­me­tre que, sota l’apa­rença d’una rosa, us quedi el cer­vell esgar­rin­xat de pun­xes.