Cent dies de Trump que podrien no canviar el món

L’anàlisi dels primers 100 dies de qualsevol govern és un exercici insuls que amb prou feines permet un contrast entre promeses electorals i els primers anuncis d’accions de govern. L’administració Trump 2.0 no és qualsevol govern, sinó un intent en tota regla de canviar els paradigmes polítics i econòmics internacionals. I per això ningú ha esperat aquest temps “de gràcia” que s’atorga usualment per iniciar les primeres anàlisis i judicis.

El desfici dialèctic de Trump ha estat continuat des del primer dia i, des de llavors, tothom ha tractat de desentrellar motius de la histèria del seu govern. Ara, propers als 100 dies del govern més disruptiu des de la Segona Guerra Mundial, l’avaluació d’aquest primer període és supèrflua i ens pot aportar poques reflexions que no hagin estat ja àmpliament exposades per mitjans, agents econòmics i polítics de tot el món. És el moment de fer un pas lateral i interrogar-nos no sobre les probabilitats que estiguem entrant en una nova era geopolítica, plenament distorsionant del que fins ara hem entès com l’statu quo del sistema econòmic i financer internacional i de l’equilibri polític que fins ara hem conegut, sinó sobre les possibilitats que tot plegat acabi no canviant tan radicalment el món. La narració del segon mandat de Trump fins ara és la descripció de quelcom proper a un inici declarat d’una revolució. Alguns elements, però, ens donen pistes per pensar que tot plegat és tan estrambòtic i mal plantejat que podria acabar en un intent revolucionari fallit. 

Havíem dubtat, a l’inici, si el govern de Trump responia a una planificació premeditada que preveia possibles escenaris o si bé tot és un enorme exercici d’improvisació només sustentat en algunes intuïcions esbojarrades. Ara, arribant a aquests 100 dies inicials, estem més a prop d’entreveure que el drama a què assistim és una barreja de pla dissenyat amb poca traça i la imposició grotesca de capricis ideològics per una negociació desordenada. Si fos així, augmentarien les possibilitats d’un fracàs rotund a mitjà termini i d’una progressiva evaporació de les polítiques més radicalitzades. 

Sense voluntat exhaustiva, esmentem alguns exemples d’amenaces i polítiques trumpistes que podrien portar el germen del seu propi fracàs. En els dies més durs de la caiguda de mercats i en un altre mitjà de comunicació, vaig insistir en dues idees poc esteses aquells dies. Com a assessor financer, òbviament la recomanació de no deixar-se portar pel nerviosisme i evitar les vendes en el mercat d’accions quan ja s’havien produït una bona part de les caigudes. En aquests casos i si es disposa de liquiditat, s’ha de comprar aprofitant els preus més baixos i no vendre mai. La segona idea, ja més propera a una intuïció sobre la situació però basada en un cert coneixement dels hàbits financers i d’estalvi dels Estats Units, era que estàvem pròxims a veure com una gran part dels americans, que contràriament a nosaltres tenen els seus estalvis en inversions en borsa, començarien a retirar el seu suport al president que havien votat només uns mesos abans. Molts estalviadors americans que per a la seva jubilació depenen molt més dels estalvis invertits en accions que de la providència de les pensions públiques, perdre un 15, un 20 o un 25% del seu patrimoni en escasses setmanes es converteix de cop, lògicament, en la seva preocupació prioritària. Afegim-hi el nerviosisme de les grans fortunes i dels directius que amb altes retribucions les veuen en perill en abocar-se a una recessió. Així, un creixent nombre d’americans es giren cap al president canviant a pitjor la seva prèvia consideració de fervor o d’acceptació resignada amb què va començar el seu mandat. 

Una segona línia d’oportunitat de desfeta de la política de Trump podria ser –amb efectes més a mitjà termini– l’inevitable fracàs d’una política proteccionista, en qualsevol cas, però, molt més en el marc d’una economia internacional rotundament globalitzada com l’actual, on el lliure comerç és a la base del benestar i del progrés econòmic.

Per fi, la dissidència interna. L’actual suport unànime del Partit Republicà a Trump podria desdibuixar-se a mesura que ens acostem a les eleccions a mitjà termini del novembre del proper any, on Trump podria i hauria de perdre el Senat i la Cambra de Representants, el cop de gràcia de la possible derrota de Trump. En tot cas, només són 100 dies.