Quatre paraules

Potser la cosa més extraordinària del dia de Sant Jordi és el fet que no hagi perdut gens de pistonada després de l’adveniment universal dels dispositius electrònics. Tot i ser tan inusual veure una persona llegint un llibre en paper al metro barceloní com clissar una oca egípcia a la riba del Besòs, en la diada de l’any passat es van vendre un total d’1,9 milions de volums (més del 50% dels quals, en català). Quants d’aquests volums es llegeixen? Segons el Gremi d’Editors de Catalunya, el 73,9% de la població llegeix quelcom cada tres mesos; si estem parlant dels lectors que llegeixen si més no un cop a la setmana, la xifra baixa al 58,5%. Això significa, per cert, que hi ha 2.325.000 catalans que mai no llegeixen cap llibre. Que consti que amb aquestes xifres no hi ha cap intenció de criticar ningú: no és dolent no llegir, de la mateixa manera que no és dolent que jo no escolti música clàssica ni que m’interessi el futbol (o qualsevol altre esport). Però sí que puc constatar que llegir ha estat un dels grans plaers de ma vida: el que m’ha donat més sorpreses, més descobriments i més comprensió del planeta on visc (els seus habitants també humans inclosos). Vaig començar amb ciència-ficció i vaig continuar (sempre a l’atzar, gràcies a recomanacions o títols intrigants o portades atraients) amb Orwell, Henry Miller, William Burroughs, Hrabal, Bernhard, Rodoreda, Monzó, Sales, Kristof (etc.), a més d’un reguitzell de llibres de no-ficció. I, encara avui, cada llibre nou em proporciona sentiments nous, percepcions diferents i informació fresca. Amb l’excepció dels llibres que no fan res de tot això, els quals deixo de llegir o llegeixo en diagonal, o els llanço a terra i els salto a sobre, perquè n’hi ha que són insuportablement pesats. Aquest dimecres, per tant, a l’hora de buscar uns llibres per als nostres éssers estimats, cal anar amb una mica de compte: no és or tot allò que lluu.