Sense cultura per a adolescents

Són dies de vacan­ces esco­lars i, en con­seqüència, els pares i mares que no hem mar­xat fora estem cap­fi­cats en la sem­pre hon­rada volun­tat de com­par­tir esto­nes de qua­li­tat amb els nos­tres fills ado­les­cents. Ja sabeu, si esteu pas­sant ara per aquest pas­satge o si ja l’heu pogut superar, que els joves estan en aque­lla etapa en què ens tom­ba­ran deu de cada deu pro­pos­tes de sor­ti­des en família que els fem arri­bar, però tot i això la nos­tra espe­rança és més ferma que el seu con­ven­ci­ment que fer acti­vi­tats amb adults és de tot menys diver­tit. Els fills, però, sem­bla que no han entès fins on arriba la nos­tra tos­su­de­ria –i encara més la nos­tra paciència–, així que molts pro­ge­ni­tors pas­sem hores davant l’ordi­na­dor bus­cant pro­pos­tes per a aquesta set­mana, o per a les pro­pe­res, i fins i tot ens fixem el repte de com­par­tir esto­nes de cul­tura que els allu­nyin dels infa­mes vídeos que s’empas­sen a les xar­xes. La pri­mera idea: bus­car un con­cert d’alguna for­mació que nosal­tres podem supor­tar sense una sobre­dosi d’ibu­profèn. Missió impos­si­ble. L’única pos­si­bi­li­tat passa per com­prar entra­des per a un fes­ti­val d’estiu, i tu no et veus amb cor de pas­sar tres dies en aque­lla selva, ni els fills tenen encara edat per anar-hi sols. Canvi de plans. Mirem el tea­tre. Res de res. Quan eren petits hi tro­ba­ves, com a mínim, vint pro­pos­tes cada set­mana. El que ara es coneix com a tea­tre fami­liar no res­pon pre­ci­sa­ment als interes­sos que pot tenir la gent d’entre 12 i 16 anys. Al cinema, més del mateix. Bus­quem expo­si­ci­ons i és clar que hi ha espais que accep­ten la seva visita, però és una qui­mera tro­bar ini­ci­a­ti­ves que ja des de la pri­mera pen­sada esti­guin mode­la­des per arri­bar a aquest públic. Després els experts en edu­cació venen a dir-nos que mirem de pas­sar més temps amb els nos­tres fills, però la rea­li­tat és que algú s’entesta a posar-nos-ho difícil.