Les ferides de la dana, mig any després
Quan ja han passat gairebé sis mesos d’aquella nit infausta del 29 d’octubre, les ferides de la dana continuen roent en el dia a dia del País Valencià i molt singularment en aquells municipis de l’Horta Sud on res tornarà a ser ben bé el mateix. El testimoniatge vivencial sobre el terreny revela que la reconstrucció física avança i que alguns dels estralls més visibles d’aquella tragèdia, com els danys en grans infraestructures o els milers de cotxes malmesos apilonats en rotondes o descampats, s’han anat apedaçant. En l’àmbit comunitari, però, l’impacte de tot plegat encara es deixa sentir de manera crua amb el testimoni de veïns i comerciants que admeten que tornar-se a alçar serà un procés llarg i dur, entre altres raons perquè hi ha serveis bàsics que encara funcionen a precari o el tràmit per accedir a certes ajudes s’està fent massa farragós. En aquest context, i com ja va passar les primeres setmanes de la crisi, és simptomàtic, però també preocupant, que hagi de ser la mateixa autoorganització popular l’encarregada d’ajudar a omplir aquests buits.
És, però, en l’esfera política on, sis mesos després, la ferida d’aquest desastre col·lectiu s’està fent de mal cicatritzar. I la figura de Carlos Mazón és al centre de totes les polèmiques. Perquè, gràcies en bona part a la investigació de la jutgessa de Catarroja, el relat del president valencià per intentar justificar el que és injustificable –la seva absència durant bona part d’aquell dia 29– ja no s’aguanta per enlloc, evidència que no fa res més que aguditzar-se en cada pas que fa la instrucció de la magistrada. La penúltima mostra n’és l’acta notarial aportada per la que va ser consellera d’Interior, Salomé Pradas, on es revela que no va poder contactar amb Mazón fins ben entrada la tarda, quan la dana ja descarregava amb fúria. Però amb l’encara cap del Consell cada cop més acorralat, no deixa de ser sorprenent i reveladora l’actitud del PP d’intentar trampejar aquesta crisi fugint d’estudi i alimentant una cerimònia de la confusió. Mig any després, doncs, no és estrany que el desànim, la vergonya o el rubor siguin encara sentiments tan compartits en un País Valencià dolorosament colpejat per tanta ferida.