Sense jutges de línia

Si les tec­no­lo­gies cre­a­ran nous llocs de tre­ball, com han fet sem­pre des del des­co­bri­ment del foc i la invenció de la roda, o dei­xa­ran ingents quan­ti­tats de ciu­ta­dans ins­tal·lats en l’oci, l’entre­te­ni­ment, el crei­xe­ment per­so­nal i l’atenció al propi cos i la pròpia ment, s’ha de veure. Hi ha parers de tota mena i dades que cor­ro­bo­ren als uns i als altres. Al tor­neig Comte de Godó de ten­nis, per posar un cas d’aquests dies, han des­a­pa­re­gut per pri­mera vegada els jut­ges de línia. No hi havia pen­sat mai, a posar-los a la llista dels que tenien els dies comp­tats, com ara tam­poc m’ima­gino en què em podria recon­ver­tir si fos un d’ells i m’hi trobés. El cas és que ja no veieu repar­tits a la pista aquells ciu­ta­dans que doble­ga­ven l’esquena, obrien les cames, aguan­ta­ven el pes del cos amb les mans per sobre dels genolls i escru­ta­ven el punt exacte de la cai­guda de la bola res­pecte a la rat­lla que tenien assig­nada. Després d’uns anys de pro­ves, l’ATP ha optat per la tec­no­lo­gia des de començaments d’aquest any, a l’Open d’Austràlia. Només han dei­xat el jutge de cadira, que ja veu­rem per quant en té. El cas dels jut­ges de línia del ten­nis és total­ment anecdòtic tant des del punt de vista de llocs de tre­ball des­truïts com d’impacte sobre l’eco­no­mia real del sec­tor i del país. Però és molt sig­ni­fi­ca­tiu de l’abast de la trans­for­mació que ens ve al damunt. D’aquí a pocs anys, al món labo­ral no el conei­xerà, com diria l’àvia Neus, ni la mare que el va parir.