Ja l’he vista, aquesta

Per Set­mana Santa, com per Nadal, les tele­vi­si­ons gene­ra­lis­tes pro­gra­men i repro­gra­men un any i altre els grans clàssics que els que tenim una certa edat i esti­mem el cinema ja hem vist manta vega­des. Els deu mana­ments (1956), de Cecil B. DeMi­lle; Ben Hur (1959), de William Wyler; Bar­rabàs (1961), de Ric­hard Fleisc­her; Rei de reis (1961), de Nic­ho­las Ray; Jesús de Nat­za­ret (1977), de Franco Zef­fi­re­lli; La vida de Brian (1979), de Terry Jones. Junts uti­litza ara la mateixa estratègia, cor­re­gida i aug­men­tada. Junts ha pro­gra­mat per Set­mana Santa el mateix que per Nadal i hi ha afe­git un pro­blema de to, emoció i cre­di­bi­li­tat. Jordi Turull té mol­tes vir­tuts, però la seva capa­ci­tat inter­pre­ta­tiva queda lluny de la de Charl­ton Hes­ton (Moisès i Ben Hur), Yul Brin­ner (Ramsès II), Ant­hony Quinn (Bar­rabàs), Jef­frey Hun­ter i Robert Powell (Jesús), Robert Ryan (Joan Bap­tista), i queda lluny de la mul­ti­fun­ci­o­na­li­tat de qual­se­vol dels Monty Pyt­hon. Les decla­ra­ci­ons de Turull a Europa Press ja les tenim vis­tes i escol­ta­des manta vega­des, com les epo­pe­ies cine­ma­togràfiques de cada Set­mana Santa. Que els soci­a­lis­tes no com­plei­xen. Que la des­con­fiança aug­menta. Que el medi­a­dor s’ha men­jat el crèdit. Que els donen temps fins al maig. Que si no es con­cre­ten coses, ja s’ho faran! El mateix clàssic que vàrem veure per Nadal i que ja fa temps que també exhi­bei­xen a la sala d’ERC. Ja l’he vist, aquesta.