Opinió

El factor humà

De roses i llibertat

En un dia com és avui ple de llum, paraules i perfums, la primavera modernista que va florir a Barcelona pren un sentit ple

Bar­ce­lona és una ciu­tat de cap alt i ulls ama­tents. Cal cami­nar pels seus car­rers amb acti­tud cons­tant de des­co­berta per no per­dre’s cap dels regals visu­als que s’hi ama­guen, com si d’un joc infan­til de tro­bar tre­sors ama­gats en un gran bosc de ciment es tractés.

Un dia com el d’avui també és un dia de cap alt, en aquest cas per lluir en el ros­tre el som­riure que hi deixa l’explosió de vida de la diada de Sant Jordi, com un bany de llum pri­ma­ve­ral, un diluvi de bones parau­les, un enca­ti­fat de roses.

Perquè avui és dia de roses, inne­ga­ble­ment, indis­cu­ti­ble­ment. Es dirà, i amb tota la raó, que no hi ha Sant Jordi sense lli­bres, però encara seria més estrany que el dia dedi­cat al sen­ti­ment de l’amor estigués man­cat de la flor que millor el repre­senta. Un brot de vida, a vol­tes sal­vatge, un niu de vellut que agom­bola, un puny clos en un roig intens, una mà que s’obre, estesa, amiga, així és la rosa, que a vol­tes també punxa, ofesa, es mar­ceix, es res­seca.

Però les que avui pren­dran car­rers i pla­ces són les roses escla­tants, gene­ro­ses, ple­nes d’ufana. Són roses com les que van flo­rir en un dels cinc mosaics que ador­nen cada una de les sis façanes de la casa Ter­ra­des, la popu­lar casa de les Pun­xes, un d’aquells edi­fi­cis de la Bar­ce­lona moder­nista que obli­guen a anar amb el cap ben alt.

La de les Pun­xes és una casa sin­gu­lar, no només per les seves sis teu­la­des com agu­lles que apun­ten al cel, sinó perquè és l’únic edi­fici que ocupa l’illa tri­an­gu­lar que es forma a la con­fluència de l’avin­guda Dia­go­nal amb els car­rers Ros­selló i Bruc. No és, per tant, un edi­fici d’una sola façana, com ho són altres de la mateixa època, sinó que el seu arqui­tecte, Josep Puig i Cada­falch, el va haver de con­ce­bre en la seva pecu­liar dimensió hexa­go­nal i cada un dels sis cos­tats demana una con­tem­plació paci­ent, acu­rada que acaba amb el regal dels mosaics coro­nant-ho tot, entre pina­cles i flo­ri­tu­res de forja.

Si el cami­nant s’atura al cos­tat de Bruc, alça la vista i acon­se­gueix esqui­var les fulles dels arbres, arri­barà a un d’aquests fantàstics mosaics, poc cone­gut, poc divul­gat. A vol­tes hi ha la sen­sació que la casa de les Pun­xes sigui només un edi­fici de con­tem­plació fugaç en el trànsit turístic entre el pas­seig de Gràcia i la Sagrada Família, com si fos plat de segona. Pas­sar de llarg d’aquesta mera­ve­lla d’ins­pi­ració medi­e­val és un error, perquè ales­ho­res hi ha el risc de no veure aquest mosaic de la façana del car­rer Bruc, exal­tació de la pri­ma­vera, on una jove envol­tada de llum i de blau es banya en un mar de roses, mol­tes roses.

Hi ha pocs dies de feli­ci­tat plena inun­dant els car­rers com és la cele­bració avui a Bar­ce­lona de la festa de Sant Jordi, i hi ha poques rea­lit­za­ci­ons artísti­ques que repro­du­ei­xin aquest sen­ti­ment de ple­ni­tud pri­ma­ve­ral com el mosaic de la façana Bruc de la casa de les Pun­xes. Tan sols que la dama que s’hi repre­senta portés un lli­bre a la mà, la imatge seria una icona per­fecta de la festa.

Però no cal anar gaire lluny per fer aquest ple. El mosaic que cor­res­pon a la façana del car­rer Ros­selló és una repre­sen­tació d’un valerós Sant Jordi enfron­tant-se al drac, en una escena emmar­cada amb una cinta on s’hi lle­geix un text com una pregària: “Sant patró de Cata­lu­nya, tor­neu-nos la lli­ber­tat.” Doncs vinga!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia