Prescriure meditació i natura

Cada vegada és més necessari saber-se aturar i sortir de la voràgine actual que dibuixa un món caòtic on es fa difícil respirar. La proclama de l’exercici del silenci s’estén per diferents sectors de població que proposen desconnectar el mòbil a partir de determinada hora del vespre o que no miren ni els telenotícies. Ho comprovo en les converses que mantinc amb gent diversa al llarg del dia; gent que vol estar informada, però defuig sentir-se envaïda a tots nivells: mental, físic, espiritual i energètic.

No estic dient que això sigui el que s’hagi de fer, cadascú sap per on l’enfila i què li convé, simplement ho constato. Personalment, opto per dedicar moltes estones del meu dia a dia al silenci, la meditació i el contacte amb la natura, perquè se’m fan imprescindibles. Una de les primeres entitats a reconèixer la importància de prescriure natura va ser la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (Camfic), que des de fa temps demana incrementar les zones verdes en àrees urbanes i cuidar els boscos del nostre entorn, perquè reconeix la importància del contacte amb la natura com a recepta de base de la resta de prescripcions mèdiques. D’altra banda, paral·lelament a l’augment de sensació de distopia social que ens envolta, en un món que ha perdut el sentit de transcendència, va creixent l’interès per la pràctica de la meditació, també aplicada a la creació artística. Bona part dels artistes i creadors reconeixen estar en atenció plena quan gesten una obra. Encara que aquesta pràctica individual ha existit des de sempre, darrerament s’ensenya en alguns tallers o cursos que parteixen de la idea de concentrar-se només en una sola tasca (és el cas de l’anomenat “Mushin” del zen, que té com a l’objectiu calmar la ment per expressar-se de forma més natural).

D’altra banda, la meditació que es basa en la respiració conscient, una de les eines més valuoses per a la gestió emocional, s’ha estès en determinats àmbits com l’universitari, on fa uns anys s’hauria considerat una pràctica estranya. Al mateix temps, augmenta l’oferta de trobades i tallers basats en el rigor i un bon saber fer que no té preu. En Toni, un amic de tota la vida, em comenta que li ha anat molt bé assistir a un dels darrers retirs de L’art de viure, organitzat pel conegut periodista, escriptor i crític literari Gaspar Hernàndez, qui sap combinar excepcionalment, juntament amb un grup de terapeutes, la part conceptual del fet de meditar i l’experiència de saber prendre distància de la ment. Em diu: “Ha estat molt enriquidor.” I em fa alegria saber que és possible crear atmosferes de suport i d’ajut, que hi ha molts terapeutes que treballen per al benestar de les persones. Perquè estic més que entrenada a canviar del desànim a l’ànim i a aixecar-me vuit mil vegades del fang. Perquè sé que meditar és una eina potentíssima que millora l’entorn.

Perquè agrair, confiar i anar a la natura m’han curat d’uns quants mals intangibles. En vull parlar per recordar-ho, en defensa dels qui ho fan bé, dels qui no es dediquen a fer el xitxarel·lo per les xarxes. Terapeutes coherents com Edgar Tarrés, Joan Vera, Eduardo Liébana, Marta Salvat i tants altres, que propicien trobades destinades a afavorir el benestar, la creativitat i la interacció empàtica entre les persones. També professionals que s’encarreguen de tirar endavant organitzacions sense ànim de lucre que promouen activitats socials, i voluntaris, alguns sorgits de l’Església més evangèlica, que treballen des de l’anonimat. Sens dubte, meditar permet entendre que cadascú de nosaltres és responsable –en sigui conscient o no– de les pròpies emocions i pensaments. Podem minimitzar l’influx negatiu de l’ambient amb la nostra actitud, el repte és procurar recuperar l’ànim i la confiança en la vida i encomanar-los. Des de fa anys hi ha grups de científics com el de Sophie Scott, investigadora del Col·legi Universitari de Londres, amb estudis publicats a la revista Journal of Neuroscience, que han demostrat el poder contagiós que té el riure sobre el cervell humà, a conseqüència de l’activació d’un grup de cèl·lules nervioses anomenades “neurones mirall”. El mateix passa amb els estímuls auditius i amb la nostra manera de fer, perquè els pensaments i les emocions distorsionadores o disruptives també s’encomanen. Mentre escric això penso que, per sort, el món encara té cura.