Sinistra mà esquerra

Tenir mà esquerra vol dir tenir l’habilitat d’aconseguir les coses indirectament, saber amagar les veritables intencions mentre s’afalaga tant els que ens les poden desbaratar com els que ens les poden aconseguir o portar les persones i les situacions cap on ens convé que vagin i no cap on tenen tendència a anar. Aquesta qualitat era un tret comú en dues persones que aquesta setmana han coincidit a traspassar amb poques hores de diferència: Lluís Prenafeta i el papa Francesc. La majoria de les informacions que aquests dies han recordat la figura del que va ser secretari general de Presidència entre 1980 i 1990 l’han qualificat com a “la mà dreta del president Pujol”. Una descripció políticament correcta –mai tan ben dit en tots els sentits– però incompleta; entre tots els catalans d’avui que van seguir la política d’aquells anys, no hi deu haver ningú que no recordi que, si Prenafeta era una de les mans de Jordi Pujol, era precisament l’esquerra. Una mà esquerra plenipotenciària que feia i desfeia, que va formar part del grup que va ser conegut com “la Convergència dels negocis” i que anys més tard el portaria a ser condemnat a presó per corrupció urbanística. Pel que fa al pontífex Jorge Bergoglio, aquests dies recordat com una persona valenta i sensible amb les causes humanitàries, ha estat també un home amb molta mà esquerra. No s’arriba pas a la trona de Sant Pere amb el ciri a la mà dreta si a l’altra mà no hi ha una vara com la que el mateix Jesucrist va brandar amb severitat per fer fora els mercaders del temple. No ha estat pas el cas d’aquest papa: els mercaders encara hi són, en el temple, i aquests dies tornaran a moure els fils del conclave perquè l’Església continuï essent un instrument de dominació política i econòmica que garanteixi l’estatus de les túniques porprades. Mà esquerra i mà sinistra són, etimològicament, mots sinònims, però quan, semànticament, esdevenen complementaris són també la llavor de la desafecció política i religiosa.