El negoci que no s’hauria de fer amb l’aigua

L’any 2010, les Nacions Unides van reconèixer de manera formal i explícita el dret humà a l’aigua, reforçant-ne la concepció com a recurs natural limitat i com un bé públic fonamental per a la vida i la salut. Això significa que l’accés a l’aigua, com a tal, és un bé essencial i no una mercaderia amb la qual fer negoci. Per tant, no hi ha discussió possible sobre el dret dels ciutadans a tenir accés a l’aigua potable. Els problemes han sorgit arran de la seva gestió. Fins a mitjans del segle passat, a Catalunya no tots els municipis tenien a punt xarxes que garantissin l’accés a l’aigua potable per part dels seus veïns. Els més afortunats continuaven abastant-se de pous particulars però per implementar la xarxa d’abastament va caldre una inversió milionària que la majoria de consistoris no es podien permetre. Aquest dèficit inversor es va solucionar a través d’empreses privades a canvi de concessions que han durat dècades. Ara hi ha una tendència a recuperar-ne la gestió i anar cap a una remunicipalització del servei, acostant-nos a estàndards europeus. Aquesta tendència plena de lògica confronta amb els interessos legítims de les empreses concessionàries i amb una realitat municipal: la xarxa és vella, posar-la al dia és tremendament car i molts consistoris no hi poden fer front. Els que han decidit ser valents i recuperar el servei s’han trobat que la seva iniciativa s’ha judicialitzat sistemàticament, afectant a hores d’ara gairebé una seixantena de municipis catalans. Les raons per les quals els ajuntaments han optat per la remunicipalització van des de la mala gestió, l’incompliment de contractes, manca d’inversió en infraestructures, mala qualitat de l’aigua o augments de tarifes basats en consideracions purament mercantils.

L’aigua i la seva gestió no poden ser un negoci per a alguns. Però cal definir un marc global sobre el qual establir les bases de què es pretén aconseguir per poder-ho materialitzar en el futur, perquè no s’hi arribarà d’un dia per l’altre. El servei de l’aigua potable ha d’estar fora de les lleis del mercat i s’ha d’evitar la posició de domini que algunes empreses exerceixen en el mercat català.