Marge de maniobra

Com vas? De cul. Com estàs? Atabalada. Fa temps que desatenc la cortesia que recomana mentir per no entrar en detalls i fer-ne via. Fins fa poc, encara m’atrevia amb l’“anar tirant” de la gent gran, però sense la gràcia que hi posen mentre es toquen el genoll atropellat. A mi em surt un gest a mig camí de la ràbia i la desesperació que potser ni caldria, perquè l’angoixa de no atrapar res se’m veu d’una hora lluny. M’ha excavat l’amargura al cos: les bosses sota els ulls, les galtes flàccides, l’indici d’artrosi al dit que fa anar el ratolí, el caminar tort que em vaig descobrir al reflex d’un aparador un dia “tranquil”. No existeix, això. Els diumenges no es distingeixen dels dilluns, formen part de la mateixa roda de producció interminable. He de canviar de vida, em dic cada matí en llevar-me, i el propòsit em dura el temps de fer el cafè. Llegint Marge de maniobra, l’assaig amb què Ingrid Guardiola s’acomiada del Bòlit fent memòria del monstre burocràtic que li entrebancava la feina i li enverinava el son, però també de les escletxes que li van permetre complir un programa que celebrava el pensament i impugnava “l’epistemologia prèmium”, he entrevist, també, un lloc on respirar. En els marges, diu ella, on “fems i tresors breguen a primera fila”, les normes i els protocols desapareixen, s’afavoreix un ritme fora de l’engranatge econòmic, s’hi viu del detall i l’accident, i es percep el discurs no com un eslògan, sinó com “la superfície tènue de realitats pesades i concretes que venen d’un dolor o una urgència palpables”. La trobarem a faltar, l’Ingrid, però la llegirem sempre.