És temps de Lamines

No hi ha constància que a l’edat mitjana la població es distragués donant puntades de peu a una pilota. Tenien altres preocupacions, fonamentalment la urgència de viure i sobreviure en una societat immunda, on els pixats volaven a cop de gibrell, per la finestra, i on el que rodolava per carrers i places eren els caps, sanguinolents, després de ser escapçats del seu tronc pel tall precís d’una espasa.

Una idea aproximada del que podria arribar a ser un esport en aquells temps de foscúria i brutalitat és la festa que encara es practica avui en dia al municipi anglès de Gloucestershire. La cosa consisteix a llançar-se temeràriament i a tota velocitat pendent avall, per un camp amb l’herba alta, del tot irregular, a la captura d’un formatge rodó que va fotent bots cada cop que troba una mata compacta de vegetació formant un estrany.

El formatge rodola i agafa velocitat al mateix temps que els seus perseguidors es van fotent de lloros, perquè la inclinació del terreny és impossible. Tot és molt ràpid i molt bèstia perquè acaba convertint-se en una cursa on els cossos dels participants van rebotint contra terra, surten projectats, i tornen a impactar ara de cap i ara d’esquena, ara de cara i després de cul. A la fi d’aquesta cursa de follia, molts competidors queden adolorits, lesionats i només un d’ells s’alça amb el trofeu comestible. Certament, quan es va inventar el joc, la humanitat devia passar molta gana perquè per bo que sigui no hi ha cap formatge del món que justifiqui tantes nafres.

Però eren temps primitius de penúries i pràctiques antigues, de bruixes de cabells llardosos i ulls de fura clavats en craters negres, temps de justes i cavallers errants, pudents de tanta cavalcadura i plens de polls de tanta immundícia, però homes valerosos, al cap i a la fi, admirats com herois esportius de l’època, inspiradors de cròniques de gestes tan certes com inventades.

Avui la cosa és molt diferent. De bruixes encara n’hi ha, però la pràctica esportiva ha canviat; està reglada i molt estesa, sobretot des que els anglesos van decidir que, a més de perseguir formatges, perseguirien pilotes de cuir en un terreny horitzontal i d’herba ben retallada. Els britànics són tan generosos que van regalar l’invent del football a la resta de la humanitat i ara són els primers a admirar-se quan algú sobresurt en la pràctica de conduir destrament una pilota amb els peus fins introduir-la a la porteria rival.

I font d’admiració a Anglaterra, i a la resta del planeta, és avui un català de Mataró, Lamine Yamal Nasraoui Ebana, un orgull patri i un referent a seguir perquè amb només 17 anys és algú que dona ple sentit a aquella frase tan cantada del “tant se val d’on venim...”, que més que el vers de l’himne d’un club esportiu hauria de ser la divisa de tot un poble.

El millor de tot plegat és que de Lamines el país n’és ple. Hi són i floriran, no només damunt la gespa d’un estadi, sinó en molts altres àmbits de la societat. I la faran millor, admirada i aplaudida, perquè els temps moderns són els dels Lamines, catalans que transformaran i faran avançar el país, fins i tot també per al gaudi d’aquells primitius que avui tindran un problema de vergonya i coherència quan demanin al nano de Rocafonda que porti el seu equip a la final de la Champions.