Ponent de la vida

La mirada és neta, amb uns ulls grossos i de gran fondària que, a cops, guspiregen alegres i d’altres apunten un deix de tristesa. El cos és més aviat petit i gran la seva obra com a poeta i com a prosista. Té un parlar reposat, lent i suau, i sil·labeja cada mot sense presses ni alçant mai la veu, com si no gosés trencar el silenci, lluny de tota estridència i desig notori de fer-se sentir, potser amb la timidesa o la discreció de qui mai no ha aspirat a cridar l’atenció. Exhibeix un bigoti esplendorós, avui del tot emblanquinat com el cabell, un mostatxo de puntes rinxolades i tall aristocràtic, ell que és sobretot un home del poble, un fill de la terra, lingüísticament de la terra, literalment de la terra, físicament de la terra, amb la mateixa naturalitat que ho són els arbres, les plantes, les flors, els marges vells, les cabanes de pedra seca i els paisatges inabastables d’oliveres envellides pel pas inevitable de les hores. Per això parla d’“Els bladars fins als genolls, / l’aire aromat de glòria”, el paisatge estimat. Quan ell va néixer, el 1955, ho feia també el primer número de la revista Serra d’Or, la publicació mensual de referència de la cultura catalana de les darreres set dècades, així com la lingüista Carme Junyent i els escriptors Josep Franco i Joan Barceló. Aquell any també, se n’anaven el gramàtic i poeta Carles Salvador, la poeta Coloma Rosselló i el novel·lista alemany i premi Nobel Thomas Mann, talment com si es passessin el relleu els uns als altres en la causa de la literatura. Vingué al món un 27 de setembre, el mateix dia que, en anys diferents, van néixer l’escriptor Joaquim Ruyra, la novel·lista sarda i premi Nobel Grazia Deledda i el revolucionari rus Nikolai Bukharin. També, en aquest dia de setembre, van morir Bonaventura Carles Aribau, Josep M. de Sagarra i Anna Murià.

Ell, poeta i prosista, posseeix una exuberància lingüística enlluernadora, sobretot pel que fa al nom de cada cosa que ve de la terra i els estris que la treballen, dels arbres i plantes que hi neixen, dels animalons que s’hi belluguen, dels fenòmens meteorològics i tota vida que esquitxa el cel amb el seu pas. Llicenciat en filologia catalana i professor de secundària, el seu coneixement profund de la llengua no és només el resultat d’un aprenentatge universitari, sinó, sobretot, un coneixement actiu, resultat d’una quotidianitat viscuda en contacte amb la natura, durant els anys més durs en un poble de la Catalunya rural, tan destrament descrits a Dies de fel i de magrana. Màxim responsable a les terres de Lleida, durant temps, primer del PSU i després d’IC, diputat també al Parlament, ara ha tornat amb la seva plenitud com a escriptor, amb un nou llibre, Llum de tardor, bastit pacientment pedra a pedra, però amb aquella destresa dels margeners experimentats que garanteixen la solidesa final de l’obra ben feta, amb una maduresa d’una consistència lírica capaç de commoure al llarg de 42 poemes, 100 planes que sobreïxen de vida, dubtes, pors i esperances, prologades per Carme Vidalhuguet.

En aquest vintè llibre que duu el seu nom, hi ha un alè ferraterià en algun vers, com ara “lent el rellotge de la plaça / i lenta l’ombra guanyant la lenta llum”, així com referències de caràcter religiós de la cultura cristiana amb què tots ens hem anat fent grans per aquests verals. No escassegen els moments en què un cert aire pessimista s’ensenyoreix dels poemes, “tot és ple d’un buit impalpable”, “són de cera les ales del present”, “arbre d’escorça moribunda”, “llagrimegen altre cop les nuvolades tristes”... Així i tot, malgrat una certa tirada a llambregar sobretot els dies rúfols, en cap moment no tanca els finestrons a “la promesa que tornarà la llum”, a “la joia de la mar”, al “reclam de l’aigua neta i fresca”, amb “una esperança incerta / contra la por que persevera”, convençut que “vivim només per viure encara / un nou estiu”. Salut i llibres, com a universos estimats i més propers en aquesta etapa de la vida, expliquen els dos poemes dedicats a professions: la infermera (“escampa una esperança blanca”) i la llibretera (“bellíssima dea en la sala dels llibres adormits”). Com Joan Maragall o com Cesare Pavese, té el coratge de fer front a la mort, armat només amb versos, a l’impactant poema La visita. I, malgrat els seus orígens ponentins, Francesc Pané no ha de témer el ponent de la vida per a les seves paraules, les d’un gran poeta del qual sempre ens en quedarà el ressò, en espera tothora que “l’alba s’alci, roja”, en una nova primavera.