Cançons populars de la resistència antifranquista

La marsellesa de los borrachos, documental de Pablo Gil Rituerto, fa memòria de la recerca que van fer uns musicòlegs torinesos en un viatge el 1961. La meva amiga Carolina Martínez, professora dels graus d’arts escèniques i comunicació audiovisual a l’ERAM, va tenir la generositat de fer-me arribar una pel·lícula, La marsellesa de los borrachos, convençuda que m’interessaria allò que s’hi fa present amb una voluntat de fer-ne memòria: cançons populars de la resistència antifranquista amb el referent d’aquelles (cantades per camperols, obrers, estudiants i poetes) que van ser enregistrades i així recollides per un grup d’etnomusicòlegs torinesos durant un viatge l’estiu de 1961 per l’Estat espanyol. Ella va descobrir aquest documental com a programadora de la Seminci de Valladolid, on s’hi va estrenar abans de projectar-se en sales en un recorregut que avui farà escala al Truffaut de Girona. La mateixa Carolina Martínez presentarà La marsellesa de los borrachos fent costat al director, Pablo Gil Rituerto, que hi aporta el seu primer film després de col·laborar amb els cineastes Mercedes Álvarez, José Luis Guerín, Isaki Lacuesta i Marc Recha.

D’on surt el títol? Quan els musicòlegs i activistes polítics torinesos, membres del grup Cantacronache, van publicar el 1962 els resultats de la recerca en un llibre editat per Einaudi, Canti della nuova resistenza spagnola 1939-1961), la propaganda franquista (jugant-hi un paper Fraga Iribarne, aleshores ministre d’Informació i Turisme) va emprendre una campanya per desacreditar unes cançons –i el treball de recopilació– que va definir en conjunt com La marsellesa de los borrachos, títol d’una contrapublicació que va reunir una sèrie d’articles que remarquen que algunes lletres contenen blasfèmies, de manera que la crítica moralista volia diluir-ne el caràcter polític. Fins hi va haver una demanda judicial contra els recopiladors i l’editor Giorgio Einaudi amb la finalitat que el llibre fos prohibit i destruït. Hi va haver judici, però el franquisme no va aconseguir el seu propòsit mentre la polèmica va atraure l’atenció internacional sobre un llibre que, a través d’unes cançons, testimoniava la resistència contra la dictadura. Apropiar-se del “títol franquista” sembla una forma de subvertir-lo.

Coneixent aquesta història i amb el desig de transmetre-la, Pablo Gil Rituerto va anar fa uns anys a Torí per “rescatar” aquelles gravacions i trobar els tres membres de Cantacronache que seguien vius. Al final de la llarga gestació del film només en restava un, Emilio Jona, que intervé com a narrador del viatge que, reconstruït a través de fotografies i dels textos escrits a la manera d’una crònica, el grup torinès va fer l’estiu del 1961. Però la intenció no era fer-ne tant una reconstrucció, sinó una evocació per dur-la al present. D’aquí, seguint el mateix trajecte, l’equip de rodatge va fer el 2022 el seu propi viatge enregistrant les cançons amb noves veus i recollint testimonis tant de la repressió franquista com de la resistència al règim. L’itinerari comença travessant la frontera per la Guingueta d’Ix. Poc després Artur Blasco Giné –músic, investigador i divulgador del cançoner popular català dels Pirineus– explica que allò propi de la tradició oral és que canvia constantment i que cadascú es fa seves les cançons populars. Dient que va recollir com la cantava una dona de Molló, amb la veu gravada d’ella comença a sentir-se La cançó dels contrabandistes, que és represa pels Cors Infantils Escola Folk del Pirineu i Caramelles Font del Talló i EMM La Seu d’Urgell. És un moment molt bonic. Com d’altres que apareixen en la pel·lícula, La cançó dels contrabandistes dona compte del fet que, mentre també s’aprofitaven melodies populars per canviar-ne intencionadament la lletra, peces tradicionals adquirien una altra significació en el context de la dictadura.

El viatge continua a Barcelona, on, poc abans de morir, Assumpció Carandell, vídua de José Agustín Goytisolo, escolta, en una gravació feta per Cantacronache, el seu marit cantant un poema propi d’inspiració popular, Canción de paz: “Madre, dicen que debemos ir a matar o a morir/ y los que lo dicen, madre, nos están matando aquí.” També a Barcelona, Maria Arnal, acompanyada per Marcel Bagés, reprèn a la seva manera una cançó sobre presos polítics, Nubes y esperanza, a partir de l’enregistrament original. El viatge segueix per Guadalajara, Madrid, pobles de Galícia, Astúries, Cantàbria i el País Basc. Arreu hi ha qui dona nova veu a aquelles cançons: corals, cantants i grups musicals. Un treball a favor de la memòria en què alguna cosa reviu, però que també fa pensar que s’ha perdut molt de la cultura popular i de l’esperit de resistència.