El llibre més bell del món

Fa uns dies Domènec Moli, savi impressor figuerenc, establert de fa dècades a Olot, va presentar a la biblioteca Fages de Climent el llibre que ha escrit en homenatge a un altre artista impressor, Miquel Plana. L’obra, exquisidament editada, parla dels cent cinquanta llibres que va publicar Plana i que aplega, cada volum, text, plàstica i totes les meravelles que pot reunir una peça d’aquestes característiques. El mateix Moli durant l’acte també va evocar aquestes exquisideses mentre destacava l’ofici del seu amic olotí malauradament desaparegut. La presentació em va recordar intensament qui també se’n va anar abans d’hora, l’amic i extraordinari editor Rafael Pascuet, que, mentre vam ser companys, tants aspectes m’havia comentat de l’artesania editorial que dominava amb suficiència i pulcritud. També he recordat intensament en Rafa mentre llegia l’article que ve en el darrer número de la revista Sapiens, i que també parla de les edicions, ara de cinc-cents anys enrere. La peça porta per títol Aldo Manuzio. El pare del llibre modern. Discorre sobre l’extraordinari editor, impressor i humanista de finals del XIV i principis del XV. Nascut a tocar Roma, signava Aldus Pius Manutius i va revolucionar, des dels punts de vista tècnic, estètic i comercial, la impremta de Gutenberg de cinquanta anys abans. Va idear tipus de lletra que encara es fan servir, com ara la romana o rodona, per substituir la gòtica, cantelluda i de mal llegir; va posar signes de puntuació, majúscules, interrogants i admiracions quan toca; va dissenyar llibres amb cobertes de cartró, de poc volum, poc pes i poc cost –va ser precursor dels llibres de butxaca–; va normalitzar que els llibres portessin les pàgines numerades, índex i pròleg o presentació; ja establert a Venècia, va apassionar-se pels textos en grec clàssic, els va buscar, traduir i editar; i d’alguna manera va posar les beceroles del que avui coneixem com a Fira del Llibre de Frankfurt. La Sereníssima va nomenar-lo Príncep de la Impremta, i se sap que no suportava que l’interrompessin quan treballava. Potser per això va poder publicar el que per a molts és el llibre més bonic que mai s’hagi imprès: El somni de Polifili (1499), un poema al·legòric i humanístic bellament il·lustrat.