Gruixos de Farners
“Tinc previst fer el volum sobre Santa Coloma, però és que aquest serà gruixut...” m’avisa en Josep Loredo, resident a Santa Coloma, músic jubilat que ara toca per plaer a l’orquestrina Calidae (de Caldes de Malavella, i doncs què?), divulgador del món de la sardana i de les formacions musicals catalanes en un blog que va per les vuit-centes mil visites. Aquí et deixo l’enllaç, lector, perquè tu siguis el que fa vuit-cents mil u: Fotosformacionsmusicalsdecatalunya.blogspot.com. Compositor de dues Nadales i disset sardanes, mestre de música, premiat i homenatjat per la seva tasca divulgativa, a en Josep Loredo encara li queda temps per publicar una col·lecció editorial sobre el tema que l’apassiona, amb un volum monogràfic per a cada poble. Ja té historiades les formacions de Capellades, Anglès i Amer. I jo que li dic: “Va, Loredo, tira milles amb els farnesencs, home!” Gràcies a gent constant i meticulosa com ell –i com l’historiador Miquel Borrell, un altre perdiguer dels anys passats i dels seus fets–, m’assabento que l’Orquestra Farnense va néixer el 1876, que es va integrar a la Principal de Santa Coloma el 1924 i que va reaparèixer el 1947, fins a la seva desaparició definitiva el 1987. Però aleshores ja bufava la Flama de Farners, nascuda uns anys abans. Ara tu, lector, potser diràs que tanta història local t’atabala, però jo et contestaria que multipliquis aquestes dades per deu, per cent, per mil i obtindràs la memòria viva d’un país que s’ha conformat també al voltant de la sardana. Josep Pla va deixar dit: “Les sardanes tenen un ordre bàsic, i en aquest sentit són un plaer. El plaer ordenat és la voluptuositat. Una sardana són quinze minuts de voluptuositat. No dic de sensualitat. Dic exactament el contrari: de voluptuositat.” I, en efecte, és aquesta complaença dins un ordre el que fa que la sardana no arribi mai al punt descordat o frenètic d’altres danses populars. La sardana acaba sempre amb un elegant sacseig de braços cap endavant i una somrís per la cosa ben puntejada i ben acabada. Màxim, un “visca”, punt culminant de la voluptat compartida per tota la rotllana. Aquella Orquestra Farnense va deixar escrit en un anunci del 1909: “No duptem que’l públic quedarà satisfet dels nostres serveys.” I tant que hi devia quedar. Tant com nosaltres quan surti aquest volum gruixut...
