L’incalculable preu d’una obra d’art

Ve un senyor, o una senyora, que són reconeguts com artistes i agafen un cagarro i l’encasten sobre una tela. Aleshores difuminen una mica el color marró i, en un angle, enganxen uns trossets de porcellana obtinguts després de convertir en trencadís la tassa d’un sanitari. Prenen distància de dos o tres metres, es miren la creació, fan una ganyota d’assentiment i després de posar nom a la peça, Cagu’m l’art, la signen. L’obra acaba exposada a les parets d’una galeria d’art modern i hi va algú i fa, oh, i després un altre que pregunta el preu i finalment un tercer acaba pagant una dinerada per una tela que va acompanyada del subtítol presumptuós, desconstrucció de la humanitat, escrit per algú que creu que està parint un manifest sobre la fi de la societat, tal com s’ha conegut fins ara.

Si es poden arribar a pagar milions d’euros per l’obra d’un artista amb uns criteris de valoració que s’escapen a l’enteniment dels que no hi entenen gens i, fins i tot, del criteri dels que són professionals del sector, què no es pot arribar a pagar per una realitat tan efímera com eterna, tan real com impossible, tan bestial que difícilment cap altra creació pot fer-li ombra en admiració col·lectiva, com és un partit de futbol.

Aquest article és fruit de voler insistir en la dificultat per entendre i mesurar els preus que es demanen i es paguen per les coses, però també, i sobretot, conseqüència de la irresoluble condició humana de la contradicció. I sí, es pot escriure un dia un article denunciant que els preus que imposa el Futbol Club Barcelona per anar a veure l’equip a Montjuïc són prohibitius i allunyen l’equip de la seva massa crítica, l’aficionat jove i local, i dos dies després es pot argumentar en sentit contrari, sostenint la idea que potser la quantitat demanada es queda curta. El que dona sentit a la contradicció, i peu a aquestes línies, és el fet que entre un argument i l’altre s’ha produït un espectacle esportiu únic, un partit de tant nivell futbolístic que fa difícil dir quin és el seu valor. Perquè aquest és el problema i la pregunta difícil de resoldre: quin és el criteri per mesurar el valor real d’una obra d’art?

No és gens fàcil respondre, perquè es van arribar a pagar quasi 82 milions d’euros per una obra de Pablo Picasso i perquè, aquests dies, hi ha hagut gent disposada a pagar l’equivalent al sou que molts catalans no arriben a cobrar en un mes per un seient preferent a l’estadi de Montjuïc. I tanta gent ho va voler pagar que diumenge l’estadi va registrar rècord d’assistència des que hi juga el Barça.

És una veritat irrefutable que si algú tingués una bola de cristall per saber el desenvolupament d’un partit abans de produir-se, en el cas del de diumenge les astronòmiques quantitats demanades encara es podrien haver incrementat, perquè poques vegades s’ha vist tanta qualitat futbolística, emoció, polèmica i tot plegat arrodonit amb una victòria històrica del Barça contra el Madrid. Deu ser que allò que fa tan gran el futbol i que permet dir que un partit com el de diumenge no té preu és, precisament, que el seu desenvolupament és imprevisible.

En tot cas, l’únic previsible és el compromís de l’afició, el suport incondicional a un equip i la seva contribució a posar música, color i sentiment a una obra d’art viva, total, en forma de gran espectacle.