Pendents d’un fum

Feia classe a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona quan, de cop, va semblar que repicaven totes les campanes del Barri Vell de la ciutat. El so era tan intens i insistent –també prou bonic– que no només jo vaig callar. Els estudiants van deixar de xiuxiuejar i de mirar el mòbil fins que algú va cridar: “Habemus papam!”. Vam riure una mica, però, com havia anat fent des de la mort del papa Francesc, vaig pensar que, a banda que hagi perdut fidels i que arrossegui tants d’escàndols pel que fa a corrupcions financeres i abusos sexuals amagats, l’Església catòlica encara aconsegueix que n’estiguem pendents quan al Vaticà mor el seu cap d’estat i se n’ha de triar un de nou. Aleshores s’activa en tot el seu esplendor un ritualisme amb un sentit de la posada en escena que aquesta institució sempre ha exhibit d’una manera poderosa. En acabar la classe, vaig trobar una gent a la facultat per festejar els 25 anys de la Càtedra d’Art i Cultura Contemporanis de la UdG. Un amic em va confessar que el fascinaven aquelles imatges de l’estol coreogràfic de cardenals amb les capes de color púrpura en senyal de dol. També hi va haver qui em va dir que troba emocionant això de la “fumata nera” fins que surti la “fumata bianca”. I encara un altre va comentar-me que l’encurioseixen uns homes –tot homes– reunits en conclave sota la promesa tan catòlica del secret. En altres converses se celebrava que, com si fos un contrapès al trumpisme, el nou papa representi una continuïtat de l’anterior. En arribar a casa, vaig veure aquell fragment de Roma de Fellini (1972) en què, amb un públic fantasmal, hi ha una desfilada de moda eclesiàstica fins que apareix un papa mòmia.