Un any després

El 12 de maig de 2024, aquesta setmana ha fet un any, l’independentisme va perdre la majoria absoluta al Parlament de Catalunya. Començava així una nova era: deixàvem enrere els anys més intensos del procés i els socialistes, amb Salvador Illa al capdavant, aterraven al Palau de la Generalitat. El lema de la campanya del PSC per a aquells comicis va ser “unir i servir” i, des de les seves files, defensen que és el que estan fent. Volien que aquesta fos la legislatura de la “reconciliació” i la “normalització política” amb l’Estat espanyol. De fet, des del punt de vista de l’executiu actual, formar un govern amb el suport d’Esquerra i els Comuns ha comportat un clima de major institucionalització. Però afirmar això significa considerar que el govern de Pere Aragonès o els que s’havien produït la darrera dècada eren poc “formals” o que les relacions amb determinats àmbits no eren les adequades. I això només depèn de qui analitzi la situació. No cal oblidar que Illa, malgrat governar, només té 42 escons, cosa que li dona relativa estabilitat política. De fet, una de les lleis més significatives d’un govern, els pressupostos, no l’ha pogut tirar endavant. I hi ha tensions que tampoc les ha pogut evitar, com els caos de Rodalies, l’emergència en habitatge o les dificultats per presentar una proposta de finançament. I tot això passa mentre la preocupació per la immigració o la inseguretat no para de créixer. De fet, segons el CEO aquests dos problemes són ja una de les grans inquietuds dels catalans.

Per tant, on som un any després? Doncs Illa ha intentat fer propostes i millorar sinergies amb determinats actors, però hi ha problemes que sembla que segueixen enquistats. Per als republicans, un dels seus socis d’investidura, el traspàs de Rodalies segueix sent clau per seguir negociant. De la mateixa manera que ho és el finançament, encara que sembla que si s’ha avançat ha estat de forma molt discreta. Un any després encara no sabem quina és la proposta dels socialistes per aconseguir un model per a Catalunya. Per avançar en aquest sentit cal que Illa sigui capaç de presentar una proposta valenta, estigui preparat per assumir les crítiques que pugui rebre des d’aquí o, sobretot, des d’altres punts de l’Estat espanyol, i que tingui el suport indiscutible de La Moncloa. Des de la conselleria d’Economia treuen ferro a aquest assumpte i diuen que estan complint el termini fixat amb els republicans per formalitzar un pacte sobre el finançament. Per tant, cal esperar a veure si es concreten alguns avenços.

De la mateixa manera que caldrà seguir amatents i analitzar els moviments que faci el govern per afrontar, novament, la negociació dels pressupostos. Ara deixaran passar l’estiu però al mes de setembre hauran de reprendre els contactes amb totes les forces polítiques per mirar de tenir actualitzats els comptes del 2026. És evident que no li serà fàcil a Salvador Illa perquè tret dels Comuns, que fan una oposició molt benvolent, la resta de forces intenten fer prevaldre la seva situació de fortalesa. Alhora, tots els partits saben que l’aprovació o no dels pressupostos pot determinar el futur d’aquesta legislatura. Més enllà de les dificultats que això genera al govern per impulsar alguns dels projectes que havia proposat –perquè sense les partides necessàries es veu limitada la seva capacitat real d’actuar i transformar–, no tenir pressupostos projecta una imatge de govern dèbil i incapaç de generar els consensos suficients. Però el pitjor de no tenir pressupostos són les conseqüències que això genera en polítiques socials, d’habitatge públic o d’educació. I, de retruc, això pot comportar més malestar dins de determinats col·lectius que poden reaccionar i situar el govern davant d’una nova crisi.

De fet, les tensions, de qualsevol tipus, són sempre un motiu de desgast per a un executiu. Per tant, evitar escenaris de confrontació és el més desitjable per a qualsevol representant públic. Però la ciutadania espera solucions, accions que generin confiança i molta eficiència. Quan alguna d’aquestes coses trontolla, el govern perd credibilitat i la conjuntura més plausible –veient com es desenvolupa la vida política i parlamentària catalana– és la de la convocatòria d’unes noves eleccions. Serà així? Caldrà potser esperar un any més. Veurem on som el 12 de maig de 2026.