El problema obviat

Quan la covid ens va visitar, un dels seus efectes secundaris era que gairebé tothom va deixar de pagar en efectiu, per evitar una possible contaminació a través dels bitllets i les monedes, fent que els datàfons traguessin fum metafòric per les pantalletes. I encara avui, molts de nosaltres continuem pagant només amb targeta, sense fixar-nos gaire o gens en el col·lectiu més greument afectat per aquest canvi: els captaires, que depenen completament dels pistrincs en metàl·lic. Abans jo solia donar-los alguna cosa, en part perquè recordo com si fos ahir l’única nit que vaig haver de captar al carrer si volia menjar: a Londres, quan tenia 20 anys. Era una experiència humiliant, en què la gent o bé passava de mi com si no hi fos o bé amollava algun sarcasme. A Barcelona també vaig demanar diners al carrer, però en unes circumstàncies més agradables ja que oferia alguna cosa a canvi: un conte fotocopiat que havia escrit en català; amb una bossa plena d’aquests contes anava per la Rambla i la plaça Reial de Barcelona i, com que tothom portava diners en efectiu en aquella època –anys vuitanta–, donava per descomptat que així podria suplementar els meus ingressos setmanals. Però no, atès que allò de vendre contes a estranys en ple carrer em posava tan nerviós que vaig acabar gastant gairebé tots els diners captats en unes quantes cerveses per tal de donar-me prou envalentiment per continuar venent més contes, fins que aquesta valentia artificial es va exhaurir i vaig haver de comprar unes cerveses més, i així successivament… Tot un fracàs, però no tan gran com el que deuen experimentar els captaires actuals (cada cop més obviats) dia rere dia, quan senten el mantra ja habitual: “Ho sento, però no porto monedes.” Potser els que tenim targeta hauríem de treure uns quants calés en efectiu de tant en tant, tan sols per ajudar aquesta gent que tant ajut necessita. I si no, per què no?