Acompanyar en la mort

No hi ha acte d’amor més generós que accelerar l’adeu d’aquells que més estimem a fi d’estalviar-los patiment tot i sabent que la seva marxa ens deixarà el cor esmicolat per sempre més. No hi ha mostra d’amor més dolorosa que prémer l’accelerador per deixar anar una mà a la qual ens aferràvem quan volíem vèncer les nostres pors. Acompanyar durant els darrers dies no és senzill. Ningú no ens n’ensenya, malgrat que voldríem saber convertir la fragilitat del moment en un acte d’agraïment per tot el que s’ha viscut. I dins la duresa d’aquells instants, és un miracle que hi hagi professionals que es dediquin a alleugerir el dolor. És la gent del Programa d’Atenció Domiciliària i Equips de Suport, un servei públic conegut com Pades. Una amiga que fa moltíssims anys que m’estimo els ha tractat de prop, arran de la pèrdua del seu pare, un home d’aquells tan bondadosos que només els pots estimar. Aquesta setmana, un mes després del traspàs, encara han trucat i han visitat la mare per interessar-se pel seu estat d’ànim. Són doctors, infermeres i treballadors socials que acompanyen, amb saviesa i tendresa, tant aquelles persones que afronten els darrers dies com els seus familiars. També aquelles altres que per culpa d’una greu malaltia crònica avançada veuen com el món es va emboirant. Són una escletxa de llum enmig de la penombra. Són oxigen enmig d’un túnel sense sortida. Són abraçades on trobar refugi enmig de la vulnerabilitat emocional. La meva amiga em detalla, amb els ulls humitejats, com aquests professionals t’ajuden a entendre que ara sí, que ha arribat el temut moment, mentre tu no tens la capacitat d’assimilar que el cos que tant estimes s’apaga de forma definitiva. I potser és abans del que tu voldries, perquè el teu desig és que aquell moment no arribi mai, però almenys notes com algú t’acotxa.