La manta ja és curta

L’expressió d’avui ja l’he usat alguna altra vegada per articular un voraviu i aquesta no és de l’àvia Neus. És de Jorge d’Alessandro (Buenos Aires, 1949), quan entrenava la Unió Esportiva Figueres. El sempitern porter i entrenador de la UD Salamanca l’aplicava al futbol. “És una manta curta”, deia. “Si et cotxes el cap se’t descotxen els peus.” Ara hem sentit usar la idea de la manta curta en la comissió d’Hisenda del Congrés dels Diputats, que no són de les paraules majors, però déu-n’hi-do si són paraules prou grosses. I són paraules que no vaticinen res de bo, dient-les qui les ha dit. Ha estat Cristina Herrero, presidenta de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF), l’organisme independent espanyol de control fiscal que té per objectiu garantir el principi d’estabilitat pressupostària, així com la sostenibilitat financera del país. Ha començat a reintroduir, com aquell que no vol la cosa, el que tota l’espanyolitat tornarà a exhibir (com un nou a por ellos) a l’hora de tancar el suposat finançament singular que tenim promès i que, una vegada més, no serà. Pugeu-hi de peus. “La manta és una i, o la fem més gran, o si un dels que són sota de la manta es fa més gran, un altre s’haurà de fer més petit”, ha dit Herrero durant la seva compareixença. El que no volen sentir és que la manta ja és curta fa temps i com que alguns s’han volgut cotxar el cap, els catalans dormim amb els peus descotxats.