El vell ofici de firaire

Aquests dies tinc a cinc minuts de casa una fira d’atraccions, una d’aquelles on la música ambiental no baixa mai dels 90 decibels. L’he travessat de punta a punta, primer perquè era el camí més curt per arribar fins al metro, i segon perquè em picava la curiositat per saber si les fires d’ara són exactament iguals, o no, a les que recordo. El que sí que es repeteix, i ni tan sols el pas dels anys difumina, és la sensació que la vida del firaire és de mal rosegar. Un ofici nòmada com pocs, en què saps on et despertes avui però potser no tens ni idea on ho faràs al cap de sis mesos. Una vida per la qual transiten portant la casa a sobre i arrossegant tot el malestar físic i mental que s’acumula quan es treballa amb horaris de bojos. Observant les atraccions que han fet parada al costat de casa, constato que la majoria del personal que hi treballa és estranger. Sospito que són d’aquelles feines que molts autòctons no volen veure ni en pintura. Després hi ha la qüestió de passar més de mitja vida suportant el soroll estrepitós que domina l’ambient perquè ja se sap que, com més flirtegem amb la sordesa, més opcions de xalar tenim. La barreja de música no deixa mai de sorprendre. Vaig captar, per exemple, com mentre en una atracció sonava Nino Bravo i el seu “Al partir / un beso y una flor / un te quiero, una caricia y un adiós”, a la que estava situada just al davant els altaveus cridaven: “Con tu cara me hipnotizaste. / Con tu toto me enamoraste”, de tal forma que en passar per aquell punt acabaves sentint una cosa tan estrafolària com “Al partir / con tu toto me enamoraste”. El més meravellós és constatar com hi ha atraccions que sobreviuen al pes de la novetat i del disseny i el més dolorós és el preu de cada tiquet per pujar a un cavallet, però els 4,50 euros per a un viatge de 2,5 minuts, el doble si l’adult ha d’acompanyar el menor, donen per a una altra columna.