La Blanca i també l’Eva

La família de Salvador Puig Antich va haver de desplaçar-se fins a l’Argentina per poder explicar davant una autoritat judicial, per primera vegada, les raons de la denúncia per irregularitats sofertes pel seu germà en un consell de guerra durant el franquisme. Blanca Serra ha hagut d’esperar quasi 50 anys perquè una altra autoritat judicial escoltés la seva denúncia com a víctima de tortures per part de la policia espanyola les quatre vegades que ha estat detinguda, totes quatre un cop mort el dictador, i les tres últimes, dins el marc temporal i jurídic de la Constitució espanyola vigent.

Com en el cas Puig Antich, la de Blanca Serra és una història de tenacitat, de voler tombar els murs de l’oblit que ha teixit la lloada Transició espanyola, i també és una història de família. Perquè Blanca Serra va comparèixer ahir tota sola a declarar davant la fiscal especial de memòria democràtica, però ho va fer en nom seu i en el de la seva germana gran, Eva, detinguda i torturada com ho va ser ella i, malauradament, traspassada ja fa uns anys.

La Blanca feia broma, la setmana passada, i en tornava a fer ahir, en dir que se sentia estranya perquè la seva relació amb la justícia espanyola ha canviat i si fins ara li havia tocat assumir el paper de detinguda, acusada i condemnada, aquesta vegada és ella qui ha pres la iniciativa acusatòria i per primer cop s’ha escoltat la seva denúncia contra els policies que la van torturar, a ella i a l’Eva. La definició de tortura que fa la Blanca és molt clara i directa, marcant una línia diferencial amb el que són els maltractaments: “Tortura és la sensació que et pots morir en qualsevol moment”, diu la Blanca recordant l’angoixant sensació d’ofec quan estant detinguda els policies li posaven una bossa de plàstic al cap.

Aquesta és la sensació i els fets que la Blanca va explicar ahir a la fiscal especial de memòria democràtica, que, tot i estar capacitada per actuar d’ofici, ha hagut d’esperar a registrar una denúncia incontestable com la de Serra per investigar per primer cop un cas de tortures policials. A investigar, o potser no tant, perquè d’entrada limitarà la seva acció a una de les quatre detencions, la que es va produir el 1977.

L’advocada Sònia Olivella va dir ahir, en sortir de la declaració, que la fiscal sembla que es prendrà seriosament el cas i que demanarà documentació per esbrinar quins policies van participar en les tortures. Caldrà parar atenció a la sort d’aquesta investigació, que neix amb un incert futur però que, només que serveixi per aconseguir obrir arxius i airejar noms de torturadores, ja es podria considerar una victòria.

De moment la victòria se la va apuntar ahir la Blanca, a qui ni els 82 anys que ja té ni una mobilitat perjudicada que l’obliga a moure’s ajudada per un caminador, li van impedir plantar-se a la Ciutat de la Justícia. I allà mateix, en nom seu i el de l’Eva, davant tots els micròfons de la premsa, va reclamar la necessitat de “recuperar la memòria” i de fer “present en el jovent” temes com el seu. Per aquest motiu va insistir en la necessitat de fer de la casa dels horrors de Via Laietana 43 un veritable espai memorialístic considerant “intolerable” el propòsit del govern espanyol de fer conviure aquest projecte amb la presència de la policia.

Va dir tot això i, a més, va fer un recordatori: “Soc independentista.”