Postoperatori de Catalunya

Aquests darrers dies han coincidit un munt d’informacions vinculades a l’operació Catalunya i els representants autodeterministes. Cap sorpresa per part dels polítics i els jutges espanyols, tret de constatar el mateix mutisme tant per part dels hereus del nacionalcatolicisme (Fernández Díaz) com per part dels hereus de cert lerrouxisme (Ada Colau). Va ser –i segueix sent– una guerra bruta contra el sobiranisme català activada i modulada des de dalt. Ho sabem –com si fos un guió d’una pel·lícula– per la pròpia veu de l’exministre gravada en un fosc despatx. Aquest secret d’estat va sortir a la llum pública a causa de conflictes mafiosos entre ells mateixos. Sabem a qui encarregaven intoxicar, i a qui “afinar” les persecucions jurídiques. Res no ens va estranyar (estem massa acostumats al seu cinisme: hem de suportar llargues batalles partidistes per la renovació dels òrgans judicials mentre ens sermonegen de la seva independència partidista). A Europa les formes les cuiden millor, però el fons de les interdependències polítiques són de natura estatal, com també hem pogut comprovar aquests dies amb les demandes rebutjades dels independentistes a Estrasburg. L’operació era la sinistra resposta al desvetllament nacional de Catalunya provocat per les retallades de l’Estatut. L’operació Catalunya va passar per diferents etapes: des de la intoxicació sistemàtica contra els líders (amb calumnies en forma de querelles), passant per la repressió indiscriminada dels cops de porra, a l’empresonament dels líders... Ens van fer entrar a la sala d’operacions 155. Amb la col·laboració dels qui prediquen la desescalada no han parat d’anestesiar-nos. Nacionalment som a l’UCI.