La bateria

La insolència esclatant dels camps de gira-sols empordanesos, un estiu de farà uns vint anys, va insuflar l’esperit de la conductora d’un utilitari vermell en el seu camí de retorn a Eivissa. Mentre els seus ulls brillaven davant la bellesa pagesa i guardava en la memòria i a la càmera fotogràfica aquells souvenirs que no es compren però no tenen preu, s’esgotava la bateria d’un cotxe aturat als marges. Les altes temperatures d’un juliol ardent, l’alternador avariat o que la bateria havia deixat de ser útil i havia dit prou un dia de vacances. Eren els motius donats pel meu pare, mecànic jubilat, quan, amb el seu utilitari blanc engegat, assistia, transferint descàrregues elèctriques amb aquells desfibril·ladors per a cotxes, el de la companya de pis i d’universitat que, en la ruta cap a Barcelona, havia fet parada a l’estany de Banyoles, per continuar contemplant bellesa, i retrobar-se amb l’amiga. Fa dos dies, vaig presenciar de nou l’escena entre dos vehicles: la d’una transfusió desinteressada, perquè així és la fraternitat vial i l’amistat. I el record, l’espurna que s’activa quan menys s’espera i ens humiteja els ulls de mala manera, efusions lacrimals en un personatge de manga japonès, em va revenir. I vaig pensar en la foto que mai vam fer: la Judit, el petit Dídac, el pare i jo davant l’utilitari vermell amb les bateries carregades.