Les clavegueres ho peten

Ja se sap que no hi ha persona més cega que la que no vol veure-hi i que la majoria de la gent pertany a la secta de l’ande yo caliente, però cal tenir una crisi multisensorial per no adonar-se de la maldat, la conspiració, el totalitarisme, la injustícia, la delinqüència i la tortura que ha convertit el subsol de l’Estat en la Sodoma i Gomorra de l’estat de dret, de la democràcia, fins i tot de la humanitat. Fa mal d’ulls, rebenta els timpans, fa pudor de sofre, fa venir arcades i fa tremolar el contracte social i la convivència, però la immensa majoria d’actors de l’àgora pública baden entre la resignació i el menfotisme i a la immensa majoria de la població li preocupa més el cistell de la compra, les vacances o els vídeos de TikTok.

No descobrirem ara l’ampli ventall de debilitats que fan de l’ésser humà el pitjor enemic de la civilització humana, però la idea era acordar unes regles del joc bàsiques per evitar el campi qui pugui, protegir els que les compleixin d’aquells que se les salten, buscar fórmules que tendeixin a garantir aquesta protecció i corregir les que no funcionin. Per això se suposa que existeixen els diferents poders i els mecanismes de control per detectar i corregir-ne l’abús. Ara tots els dits acusadors assenyalen una tal Leire Díez, però no pas perquè sigui l’enemiga número u d’Espanya (aquest honor ja el té adjudicat Carles Puigdemont) ni de la pau al món, sinó perquè fa una cosa tan imprescindible com és vigilar el vigilant, sigui l’UCO, la UDEF, el CNI o la sopa de lletres sencera. Feijóo, el PP, l’altaveu mediàtic de l’Espanya de dretes i la part de l’Estat i de la societat que vol tombar el govern de Pedro Sánchez, tenen molt d’interès a matar-la, a ella, i aconseguir el que volen; en canvi, mai mouran un dit per ventilar les clavegueres de l’Estat, i ja no diguem per clausurar-les. És millor normalitzar-les. El sofre, les regles del joc i sobretot el país i la seva gent els importen poc o gens, perquè només viuen per jugar la seva partida de poder i regar el seu hortet. Però, i la resta...? No caldria passar dos anys a la presó sent innocent, com Sandro Rosell o altres, per entendre que és un problema de tots i que és urgent fer-hi alguna cosa.