Criticar Eto'o

Com si fos­sin obi­tu­a­ris, lle­geixo aquests dies arti­cles i colum­nes d'opinió par­lant, encara, de Samuel Eto'o. De les cau­ses que van fer que Guar­di­ola decidís girar full amb el came­runès i dis­se­nyar el Barça 2009-2010 sense ell. Fins aquí, impe­ca­ble. Si algú ha de pren­dre aquesta decisió és l'entre­na­dor. I no té cap obli­gació de jus­ti­fi­car-la públi­ca­ment. Si vol, si ha vol­gut, ja ho haurà fet, i si no, tant és, ningú l'hi obliga. Les expli­ca­ci­ons que li van dema­nar els peri­o­dis­tes a la con­ferència de premsa són peti­ci­ons rutinàries del gremi, inèrcies de l'ofici, i Guar­di­ola, ele­gant i diplomàtic, va haver de fer la qua­dra­tura del cer­cle dient allò del "fee­ling", que era una manera eufemística de dir "no n'heu de fer res i no m'he de jus­ti­fi­car davant vosal­tres". [Al meu enten­dre, esclar].

Avui lle­geixo en un rota­tiu madri­leny un arti­cle que pretén filar més prim sobre les cau­ses de l'adéu de Guar­di­ola a Eto'o. Totes són cau­ses de detalls de con­ducta. No de mala con­ducta, però sí de detalls de con­ducta poten­ci­al­ment con­flic­tiva en un entorn col·lec­tiu. Sufi­ci­ents per deci­dir pres­cin­dir-ne? Això ho ha de deci­dir l'entre­na­dor, que és res­pon­sa­ble de l'equip. Com que és intel·ligent, Guar­di­ola es va anti­ci­par i va ser rotund amb aquesta tema: "Crec que serà bo per a l'equip [pres­cin­dir d'Eto'o]. La decisió és meva, si surt mala­ment, pre­pa­reu les plo­mes [refe­rint-se als peri­o­dis­tes]; ja sabreu sobre qui escriure". [Gran].

Recor­dem que fa poc més d'un any Guar­di­ola ja va pren­dre una decisió simi­lar i va pres­cin­dir de dos juga­dors que els lec­tors segu­ra­ment recor­da­ran: Deco i Ronal­dinho. En aquell moment no es va escriure tant ni es va hipo­te­tit­zar tant sobre les cau­ses dels comi­ats. Per alguna cosa serà... Gai­rebé ningú va qüesti­o­nar, con­duc­tes poten­ci­al­ment con­flic­ti­ves a banda, que el ren­di­ment espor­tius dels dos juga­dors era defi­ci­ent, i als juga­dors de fut­bol se'ls paga perquè juguin a fut­bol, no només perquè som­ri­guin en l'adver­si­tat.

L'adéu d'Eto'o, en canvi, està far­cit de sub­ti­le­ses i eufe­mis­mes. Expli­ca­ci­ons? Les que toquin i a qui toquin. Però cer­tes insistències a subrat­llar el caràcter poten­ci­al­ment con­flic­tiu d'Eto'o em seguei­xen sem­blant injus­tes, un greuge com­pa­ra­tiu res­pecte de casos pre­ce­dents i una manera molt lletja i poc edu­cada de par­lar d'un juga­dor que ja no forma part de l'equip i que els únics retrets que se li poden fer són en base a insi­nu­a­ci­ons de ter­cers i sobre con­duc­tes fora del ter­reny de joc. Molt pocs juga­dors poden pre­su­mir del mateix. I si par­tim de la base que ningú és per­fecte i ho apli­quem a un juga­dor de fut­bol, millor rat­llar la per­fecció dins del camp que fora.